INTRODUCCIÓ

Una vegada hem començat a practicar el gest tècnics específics del voleibol, amb l’ajuda prèvia d’agafar la pilota per tal d’assegurar-nos un contacte amb la zona adequada (avantbraços  i no amb els canells), es l’hora d’experimentar cops amb diferents parts del cos i lateralitats per tal treballar les habilitats perceptiu-motrius del jugador/a, amb l’objectiu d’obtenir un major bagatge davant de la gran varietat de situacions a què haurà d’enfrontar-se en el joc ( pilotes altes, baixes, davant, darrera, esquerra, dreta…).

EXERCISIS ETAPA 1.

Exercici  1

Individual

Fer tocs amb el braç hàbil totalment estès en supinació, en la zona de contacte correcta de l’avantbraç (terç medi), cinc vegades sense que caigui la pilota.

Ídem anterior, però amb el braç no hàbil.

Ídem anteriors, però alternant ambdós braços una vegada c/u,  fins arribar a deu vegades sense que caigui la pilota. Diferents alçades i distancies.

Exercici  2

Per parelles / Individual

A través d’una línia dibuixada a terra, ambdós nens han de jugar un partit de tennis colpejant amb un dels seus avantbraços (mans soltes) després que boti a terra i intentant continuar el joc.

Llençar la pilota a l’aire i intentar colpejar 1-2 cops primer….desprès la major quantitat de vegades (autopassades) d’avantbraç .Ara ja sí amb les mans agafades de forma correcta.

Exercici  3

Per parelles

Per parelles, juguem amb la xarxa al mig. Es posa la pilota en joc amb toc de dits agafat (pilota toca el front i llançament) cap al company de l’altre camp. Aquest jugador agafa la pilota, es fa una autopassada i desprès un cop d’avantbraç per sobre de la xarxa…

Conclusió

Aquests exercissis ajudaran al jugador/a a aprendre a controlar la pilota, utilitzant les zones correctes de contacte.

Això en donarà pas en properes entrades a proposar formacions de joc (2×2) que es permetran començar a treballar el cicle de joc (utilització dels tres cops de manera tàcticament eficaç).

Carlos García – Departament de Promoció FCVb

INTRODUCCIÓ

Una vegada hem treballat l’ajust del jugador amb la pilota a l’espai amb desplaçaments senzills començarem a treballar situacions on el jugador/a tingui que fer-los més amplis. Després arribarà el torn d’intentar començar a colpejar la pilota amb accions prèvies que facilitem el control de la pilota (agafar-la + autopassada)

EXERCISIS ETAPA 1.

PER GRUPS DE 2

Exercici  1

Per grups de 2, un jugador dintre de la pista i l’altre esperant al fons o en un lateral (aquest format es conegut com a 1+1 x 1+1). Quan el jugador que està a la pista juga la pilota (es a dir, l’agafa i llença a l’altre camp) surt de la zona de joc i entra el jugador que estava esperant. D’aquesta manera treballarem l’ajust a la pilota d’una manera més complexa ja que s’ha de fer un desplaçament variat (des de el fons de la pista, des de la xarxa , des de un lateral de la pista…).

Exercici  2

Per tal de començar a treballar els cops d’avantbraç i dits (aquest segon en jugadors/es petits es una mica més complicat ja que les seves mans son encara petites per envoltar la pilota de manera correcta). A més, que es recomana començar amb el toc de avantbraç que es permet jugar més varietat de pilotes (el toc de dits  només es pots utilitzar quan estic sota la pilota). El jugador es fa una autopassada i després colpeja la pilota cap a la paret. Es important que el llançament d’avantbraç es faci amb el colzes estesos  i es tornin a agafar les mans de manera correcta per tal de fer el cop.

Uns dels principals problemes en aquest tipus d’exercicis es precisament la autopassada. En el cas d’avantbraç es una errada llençar la pilota cap al cos i no una mica cap a davant. En el cas dels dits fer un llançament cap a davant i no cap a dalt a prop del cos per tal de contactar amb la pilota sota el front del cap).

Podem treballar de manera individual amb la utilització de la paret. El jugador/a llença la pilota a diferents alçades i velocitats per tal d’intentar agafar la pilota d’avantbraç acompanyada (treballar la lateralitat, cama propera a la pilota lleugerament cap a darrera) en les trajectòries més ràpides i baixes. Les pilotes més lentes i altes s`han d’intentar jugar amb el toc de dits acompanyat (el jugador ha de desplaçar-se per tal de ubicar-se sota la pilota).

Exercici  3

Per parelles, un jugador llença la pilota cap al company i aquest l’agafa i es fa una autopassada abans d’intentar colpejar la pilota d’avantbraç/dits. S’ha de tenir en compte que la pilota ha de dibuixar una trajectòria alta/lenta per tal de que arribi al company còmodament.

Conclusió

Aquest exercicis ens ajudaran a començar a aprendre el gestos tècnics del joc amb situacions que garanteixen la continuïtat i amb això el nombre de situacions significatives a l’hora de millorar la tècnica. Com tots sabeu els gestos tècnics milloren la seva eficàcia a base de repeticions. Aquestes situacions es permetran precisament això…un gran volum de treball.

Carlos Garcia – Tècnic de Promoció Federació Catalana de Voleibol

INTRODUCCIÓ

Tal i com van a dir al final de l’anterior entrada al blog, en aquesta nova entrada apareix la xarxa com element separador. Les trajectòries (altes-lentes, baixes-ràpides, properes a la xarxa  o profundes) de la pilota estaran condicionades per la posició més propera o llunyana des de on s’agafa i llença la pilota per part de tots dos jugadors/es.

EXERCISIS ETAPA 1.

PER PARELLES

Exercici  1

Per parelles, un jugador 1×1 amb la xarxa al mig. El jugador agafa i llença la pilota cap a l’altre camp. S’ha de tenir en compte dos aspectes claus: NO ES POT CAMINAR AMB LA PILOTA i NO ES POT RETENIR MÉS DE 1 SEGON abans de llençar-la cap al company.

Exercici  2

Es important treballar l’ajust amb la pilota per tal de poder colpejar més endavant la pilota amb eficàcia. Un jugador/a pots aprendre a fer tocs de dits i avantbraç però si l’ajust amb la pilota no es correcte no ho podrà aplicar al joc real per senzill que sigui.  Per tal d’utilitzar el gest acompanyat de dits el jugador ha d’aconseguir situar-se sota la pilota (pilota sobre el front del cap). Tota la resta de pilotes (es a dir, les pilotes que el jugador no pugui situar-se sota) s’han de jugar amb el gest acompanyat d’avantbraç.

Podem treballar de manera individual amb la utilització de la paret. El jugador/a llença la pilota a diferents alçades i velocitats per tal d’intentar agafar la pilota d’avantbraç acompanyada (treballar la lateralitat, cama propera a la pilota lleugerament cap a darrera) en les trajectòries més ràpides i baixes. Les pilotes més lentes i altes s`han d’intentar jugar amb el toc de dits acompanyat (el jugador ha de desplaçar-se per tal de ubicar-se sota la pilota).

Exercici  3

Ja tenint clar que no s’han de moure amb la pilota una vegada l’han agafat i que s’ha de llençar de manera immediata, en la mateixa situació d’abans (1×1 xarxa al mig) s’ha de treballar l’ajust del cos respecte a la pilota per tal d’utilitzar gestos semblants al toc de dits i avantbraç, encara sense jugar a volea.

El exercici com tal consisteix en que els companys es llancin pilotes amb trajectòries altes per tal de que doni temps a l’altre a situar-se sota la mateixa. Després les trajectòries han de ser més baixes i profundes per tal de treballar el gest d’avantbraç (sempre la cama per on s’agafa la pilota ha d’estar lleugerament cap a darrera per tal de treballar la lateralitat des de les primeres etapes d’aprenentatge (es tracta de formar una superfície semblant a un mirall de tal manera que la pilota es dirigeix cap a la zona on este orientat aquesta plataforma). Con això no cal intentar posar-se darrera de la pilota abans de colpejar-la (es tracta  d’ocupar l’espai amb el moviments del braços i no de les cames tenint en compte el dèficit de temps que sempre hi ha a l’hora de arribar a la pilota)

Conclusió

Aquest exercicis ens ajudaran ubicar-nos de manera correcta amb la pilota. Això ens ajudarà a poder iniciar l’aprenentatge dels gest tècnics (sense agafar la pilota). En un principi, fins a que el jugador/a aprengui a controlar la pilota sense agafar-la, es treballaran situacions on la pilota sigui agafada i seguidament s’intentin fer cops (en la mateixa acció…agafar-la i fer-se una autopassada per tal d’intentar el gest de dits o avantbraç). D’aquesta manera, a la vegada que el joc tingui continuïtat i amb això una adequada motivació, el jugador/a anirà aprenen a utilitzar de manera progressiva els gest tècnics específics del voleibol.

Carlos García | Departament de Promoció Federació Catalana de Voleibol

INTRODUCCIÓ

Tal i com vam dir al final de l’anterior entrada al blog, avui proposarem exercissis a treballar per parelles amb l’objectiu de aprendre a controlar pilotes que vinguin d’altre jugador/a i des de diferents alçades i distancies que finalment es molt semblant a les coordinacions que el nostre esport ens exigeixi.

EXERCICIS ETAPA 1.

PER PARELLES

Exercici  1

Per parelles, un jugador es situa darrera del company i el altre llança la pilota a l’aire (al principi cap a endavant i alta…desprès a diferents alçades i direccions…).

El jugador ha de corre per tal d’agafar la pilota abans de que toqui terra.

A vegades a d’intentar agafar la pilota amb el gest d’avantbraç (colzes estesos) i/o dits (sobre el front del cap).

Una altre possibilitat es que sigui el jugador de darrera el que llanci la pilota i el davanter es giri i corri a per la pilota.

Exercici  2

Per parelles, sense xarxa encara, ens passen la pilota amb el gest d’avantbraç (pilota agafada) lateral cap a l’esquerra/dreta. El que rebre la pilota ha d’utilitzar un/dos passos laterals abans de agafar-la.

Exercici  3

Fer 10 passes entre companys d’avantbraç (agafant la pilota) ràpids en diferents lateralitats i profunditats per tal de treballar la lateralitat del gest, es a dir, ocupar l’espai amb el braços (sense desplaçaments de cames).

En la següent entrada apareix la xarxa com element separador i la essència del voleibol en si mateix ja que es tracta d’un joc on la pilota no ha de tocar terra en camp propi i a la vegada s’ha d’intentar que si que ho faci en el espai defensat pel jugador contrari… tenint en compte que ha  la pilota ha de passar d’un camp a un altre per sobre de l’esmentada xarxa . Les trajectòries (altes-lentes, baixes-ràpides, properes a la xarxa  o profundes) de la pilota estaran condicionades per la posició més propera o llunyana des de on s’agafa i llença la pilota per part de tots dos jugadors/es.

Carlos Garcia – Departament de Promoció FCVb

INTRODUCCIÓ

Una vegada hem desenvolupat les diferents etapes de l’Inivòlei, i altres entrades al Blog on s’han posat sobre la taula diversos aspectes a tenir en compte (veure les entrades 6 al 9), es el moment de proposar exerci progressius que ens donen suport al mètode.

EXERCISIS ETAPA 1

A l’hora de iniciar-se al nostre esport es molt important, més que aprendre els diferents contactes amb la pilota (dits, avantbraç…) es bàsic el treball d’ajust amb la pilota del jugador/a en l’espai, es a dir, situar el cos en el lloc i moment correcte en relació amb la posició de la pilota.

Com ja van dir en anteriors entrades, per exemple, a l’hora de fer el toc de dits s’ha de estar sota de la pilota i lluny de la mateixa a la hora d’utilitzar el gest d’avantbraç. Podem aprendre molt be a fer el diferents tocs però sense la ubicació correcte el resultat final no serà eficaç  (si fem tocs de dits amb la pilota sota el cap o davant del cap no serà possible donar-li l’alçada i direcció correctes que permeten al nostre company realitzar la següent acció del joc en les condicions adequades.

El exercissis plantejats a continuació ens ajudaran a treballar aquest tipus de coordinació per tal de aconseguir un ajust correcte del jugador amb la pilota i en el moment correcte.

INDIVIDUALS AMB UNA PILOTA PER JUGADOR/A

Exercici  1

Es tracta de llençar la pilota a l’aire i agafar-la sense que toqui el terra. A l’inici sense massa alçada i més endavant buscant diferents alçades i també diferents direccions (davant, esquerra, dreta…).

Exercici  2

Ho mateix amb desplaçaments més grans, amb girs entre el llançament i la recollida, tocant el terra…

Exercici  3

Llençar i agafar la pilota amb una mà i agafar-la amb l’altre, llençar i agafar amb la mateixa mà, llençar amb una mà i agafar-la amb totes dues.

Aquests tipus de exercissis bàsic ens poden servir per començar a relacionar-nos amb la pilota i poder avançar cap a situacions més complexes.

En la següent entrada proposarem exercissis a treballar per parelles amb l’objectiu de aprendre a controlar pilotes que vinguin d’altre jugador/a i des de diferents alçades i distancies que finalment es molt semblant a les coordinacions que el nostre esport ens exigeixi.

Carlos García – Departament de Promoció de la FCVb

INTRODUCCIÓ

Com ja vam remarcar en l’última entrada al blog, a més a més de les dimensions pròpies del terreny de joc hi ha una sèrie de línies de referència pintats al terra que son molt importants a tenir en compte si volem que els jugadors/es desenvolupen un aprenentatge correcte. Si en l’entrada 8 parlàvem de la “línea de 1,5m” en aquest article ho farem de les denominades “línees laterals de col·locació”.

Aquestes línees es utilitzem en les etapes 2-3 on el format de joc es el 2×2 ja que en formats de 3×3 la ubicació del col·locador i atacants dona un pas endavant cap a la situació encara més real de joc.

En les etapes d’iniciació totes les referències “físiques” que puguem oferir als jugadors/es els donaran suport per tal d’automatitzar moviments que facin molt més eficaç la seva participació en les diferents situacions a las que hauran de enfrontar-se.

LINEES LATERALS DE COL·LOCACIÓ.

Tal i como hem esposat en l’entrada anterior, en el moment que el format de joc es de 2×2 s’ha d’ordenar als jugadors de una manera tàctica correcta.  Quan hi ha dos jugadors/es al mateix terreny apareix el repartiment de l’espai per tal ser eficaços en la fase d’atac i de defensa. A l’hora d’aquest repartiment es clau el nivell de comunicació (la seva complexitat).

Per tot això, incentivar certs moviments en totes dues posicions (davanter i saguer) amb la ajuda d’aquestes referències, ens ajudarà a aprendre desplaçaments i orientacions específics.

JUGADOR SAGUER·

El jugadors saguer ha de buscar que la seva recepció es dirigeix cap als laterals de la xarxa no cap al centre de la mateixa. En el  futur el receptor mai va a rebre cap a la mateixa direcció d’on vingui la pilota. [fig. 1/fase 2]

·   Aquest jugador, per tal d’enviar la pilota cap a un lloc o un altre, farà servir la tècnica de pivotar sobre una cama llunyana  (el peu per on vingui la pilota anirà cap a darrere [fig. 2] i farà l’us de la lateralitat del toc d’avantbraç (l’espatlla exterior més elevada en relació a l’interior).  ·   A l’hora d’atacar la pilota, farà una cursa perpendicular a la xarxa sense tenir que evitar al company (aquest estarà en uns dels laterals) i això farà mes simple l’acció. [fig. 3/fase 4]  

JUGADOR DAVANTER·

El jugadors davanter s’ha de desplaçar cap als laterals per tal de fer una col·locació “paral·lela” (sempre la col·locació ha d’obrir-se una mica per tal d’evitar que quedi enganxada a la xarxa i faciliti l’acció del possible bloqueig de l’equip contrari, per això es importat el concepte de “peu proper a la xarxa una mica avançat”) i en l’orientació correcta cap al company. [fig. 1]

·     Si fa el segon toc des del centre de la xarxa, obligarà al seu company a atacar lluny d’aquesta, a és a més de provocar “trompades”             entre ells al quedar la pilota sobre el cap del col·locador. [fig. 2/fase 3 i 4]

·   Si la col·locació es fa des dels laterals, l’atacant aprendrà a “rematar” amb una pilota de trajectòria lateral que es la situació real del joc.

·   El jugador davanter aprendrà a canviar trajectòries de la pilota (la recepció es perpendicular a la xarxa i la col·locació paral·lela a la mateixa) i a jugar en un principi amb paràboles altes i curta distància. La progressió farà que aquestes siguin més baixes i llargues en el futur ( des de zona 2-3 a zona 4, a zona 2…). [fig. 3]

Nota: Recordem que el jugador davanter s’ha de desplaçar cap als laterals una vegada hagi descartat que la pilota es dirigeix a la seva zona de responsabilitat en la fase recepció/defensa (primer toc en camp propi i dintre de la “línea de 1,5m”).

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

Carlos García. Departament de Promoció.

INTRODUCCIÓ

En les anteriors entrades al blog heu pogut veure les diferents dimensions del camp en funció al nivell dels jugadors/es. A més a més de les dimensions pròpies del terreny de joc hi ha una sèrie de línies de referència pintats al terra que son molt importants a tenir en compte si volem que els jugadors/es desenvolupen un aprenentatge correcte.

Al nivell 2 (i es manté als tots tres nivells superiors)  de l’Inivòlei apareix la denominada “línea de 1.5m” i en aquest article volem explicar-vos el seu objectiu.

LINEA “1’5m”.

En el moment que el format de joc es de 2×2 o superior (3×3 o 4×4) s’ha d’ordenar als jugadors de una manera tàctica correcta.  Quan hi ha dos jugadors/es al mateix terreny apareix el repartiment de l’espai per tal ser eficaços en la fase d’atac i de defensa. A l’hora d’aquest repartiment es clau el nivell de comunicació (la seva complexitat).

Per tot això, delimitar les accions dels jugadors/es davanters i del saguers mitjançat una línea dibuixada a 1,5m de la xarxa, ens ajudarà a diferenciar molt clarament els rols dels jugadors/es i també simplificar la comunicació entre ells.·

- El jugador davanter no ha de trepitjar aquesta línea per tal d’anar a buscar pilotes que son responsabilitat del saguer. En totes les etapes de l’Inivòlei no més hi ha un jugador a la xarxa)·

- La línea delimita els rols dels jugadors/es.o    El davanter només ha d’actuar quan la pilota cau dintre d’aquestos 1,5m (remat/dits/dits en suspensió) o quan aquesta passa molt a prop de la xarxa (bloqueig).

El davanter es el responsable del segon toco    El davanter mai rebre el primer toc, amb l’única excepció de quan la pilota toca la xarxa i cau a la seva zona.

El davanter mai ha de passar la pilota cap a l’altre camp amb gest d’avantbraços. En el cas de que agafi el primer toc d’avantbraços haurà de deixar la pilota al seu camp per tal de realitzar els tres tocs i completar el cicle de joc. (qualsevol dels altres tres jugadors/es ha de realitzar la col·locació -segon toc-).

Els saguers son els responsables de rebre (primer toc)  totes les pilotes que cauen fora de les 1,5m.

Els saguers son els responsables d’atacar el camp contrari (tercer toc) i també de defendre els atacs de l’altre equip (principalment fora de la línea de 1,5m).·

- D’aquesta manera hi ha clarament diferenciats els jugadors/es “atacant-defensor” i el jugador “col·locador-bloquejador”. Aquesta formació permet a l’equip jugar amb estructures reduïdes similars al voleibol tradicional.

Aquesta línea ajuda a evitar principalment que el jugador davanter rebre pilotes que li impedeixin realitzar la seva principal funció que no es altre que la col·locació i també el bloqueig quan sigui oportú.  En el cas de que el jugador davanter agafi el primer toc fora de la línea de 1,5m…qui altre jugador farà la col·locació?. En qualsevol del casos serà un jugador saguer amb una acció de desplaçament “en penetració” que provocarà una complexitat afegida fora de l’abast de les habilitats dels jugadors/es. Si agafem com a referència el sistema tàctic d’atac més simple en el voleibol 6×6, que es el “col·locador a torn des de zona 3”, y que serà el primer que utilitzen quan juguin en les següents etapes després de l’Inivòlei, ens adonarem que s’ha d’evitar aquestes col·locacions amb penetració. Si quan juguem 6×6 no hi ha aquest tipus de col·locació… perquè s’ha d’utilitzar en una etapa més primerenca?

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En la següent entrada tractarem d’explicar l’objectiu d’altre línea…la “dels col·locadors” del nivell 2.

Carlos García. Departament de Promoció.

INTRODUCCIÓ

En l’anterior entrada es va a desenvolupar la progressió en relació a la complexitat del joc. S’ha fet una proposta amb l’objectiu de trobar solucions a l’hora de adaptar el joc al nivell del jugadors/a tenint en compte el nombre d’ells que ha d’interactuar al mateix temps.

En aquesta segona part la proposta de adaptació jugarà amb aspectes que facin més fàcil en relació a les exigències reglamentàries/normatives que arbitren el joc. La dificultat s’ajustarà amb les tècniques utilitzades per a controlar la pilota, l’altura de la xarxa i dimensions del camp. Totes aquestes adaptacions ja han estat explicades amb les entrades anteriors.

ADAPTACIONS PROGRESIVES.

EN RELACIÓ A LA “DIFICULTAT”

El punt de partida, i al mateix temps de referència seran las normes del voleibol estàndard i les tècniques tradicionals d’aquest esport.

A grans trets,  això  ens porta a plantejar als jugadors la necessitat de realitzar tres tocs per tal d’atacar el camp contrari des de molt a prop de la xarxa, havent de colpejar la pilota de dits , avantbraços , amb gest de rematada i executant el servei amb velocitat que dificulti el control de la pilota per part de l’equip contrari. Molt be…i que passa si els jugadors/es no podem jugar sota aquestes circumstàncies…no podem rebre el servei a una zona propera a la xarxa… per tal de que el col·locador faci un passada cap a els laterals del camp… amb la necessitat de que sigui correcte i el jugador/a pugui utilitzar el gest de remat… amb l’objectiu d’atacar el camp contrari amb altes probabilitats d’aconseguir fer el punt.

1a progressió de menor dificultat

El servei (la seva velocitat), normalment està per sobre de les habilitats dels jugadors/es que l’han de rebre. Una primera adaptació per tal de treure-li dificultat al joc es permetre no més tipus de servei que siguin fundamentalment menys ràpids o directament eliminar el servei com tal i iniciant el joc amb el gest de dits o avantbraços. Es fonamental que el jugador/a tingui molt clar que s’han de fer els tres tocs que permetre el reglament i que ens permetran poder atacar el camp contrari des de prop de la xarxa

2a progressió de menor dificultat

Els jugadors/es no són capaços d’atacar la pilota a prop de la xarxa. El gest de remat no més s’ha d’utilitzar quan la col·locació (segon toc) aconsegueix enviar la pilota a prop de la xarxa. Intentar rematar amb la pilota molt llum de la xarxa es un error tàctic que treu molta eficàcia a la nostra acció (es molt millor passar la pilota amb el gest de dits amb precisió a una zona determinada). En resumen, el gest de remat apareix quan l’equip es capaç de realitzar una col·locació a prop de la xarxa. Fins a aquest moment, s’ha d’utilitzar el gest de dits preferiblement com a recurs per tal de passar la pilota a l’altre camp, preferiblement a zones determinades amb el objectiu de dificultar la construcció de l’atac contrari.

3a progressió de menor dificultat

I tu que faries per a aconseguir que arribi la col·locació al seu joc?

Jo et proposo que el “col·locador” agafi la pilota i es faci una autopassada abans de realitzar un toc de dits. Això facilitarà molt el control de la pilota i ens assegurarem que en moltes ocasions el tercer toc pugui ser atacat amb el gest de remat (o en un pas anterior , que ens facilitarà l’aprenentatge de la batuda , realitzar-lo saltant  amb gest de dits). A l’hora de iniciar-se en el gest de remat es millor fer-lo sense saltar (no més el braç d’atac amb el objectiu de tenir un millor control de la pilota) En resumen, que dels tres tocs, el primer sigui d’avantbraços…el segon s’agafi al dues mans i el jugadors/a es faci una autopassada per tal de tocar de dits i el tercer s’ataqui de dits saltant o amb gest de remat (sense salt  i amb salt desprès). La autopassada ens permetrà controlar la pilota i aconseguir completar més fàcilment el cicle de joc (els tres tocs), i al mateix temps anar aprenen els gestos bàsics del voleibol (al realitzar el toc després de la autopassada).

4a progressió de menor dificultat

I que faries si,a més a més,  el control de la recepció (primer toc) amb gest d’avantbraços/dits es deficient?

La següent adaptació seria poder agafar el primer i segon toc (amb posterior autopassada i toc de dits/avantbraços) sent no més colpejat directament (sense agafar-lo en cap moment) el tercer toc.

I si encara, més a més, no son capaços de controlar la pilota amb el tercer toc sense agafar-la?

Dons, agafar els tres tocs seria una bona solució (amb autopassada i posterior toc de dits/avantbraços). Aquesta opció només s’ha d’utilitzar/triar en el cas de que la col·locació es deficient i el jugador/a ha d’agafar la pilota per tal de que no toqui terra (col·locació tensa, trajectòria baixa..)

Això ens ajudarà a aprendre els gestos bàsics tenint sempre present la importància de realitzar la triangulació dels tres tocs des de les etapes més bàsiques/inicials  (la pilota sempre ha d’avançar cap a la xarxa des de el primer toc –recepció- i anar a zones  laterals properes a la xarxa –col·locació- per tal de poder utilitzar el remat –atac- o el gest més senzill alternatiu si la passada es dolenta –passar la pilota de dits/avantbraços-).

S’ha de tenir en compte que les trajectòries de la pilota quan realitzem passades entre companys han de ser altes (no tenses) per tal donar temps de reacció i ajust al company. A més a més, es molt important entendre que la pilota s’ha d’enviar cap a zones concretes no directament cap a el company (aquest ha d’anar a buscar la pilota a una zona determinada).

El tema de la triangulació i les trajectòries altes a l’hora de passar la pilota al company son molt importants ja des de aquestes etapes facilitades/bàsiques on ja han de participar al menys 2 jugadors/es per equip.

5a progressió de menor dificultat

I que farem si no saben ajustar-se de manera correcta respecte a la pilota abans de fer la autopassada?

 Han d’intentar fer el tres tocs amb “gestos acompanyats” semblants als gestos bàsics del voleibol, però amb la facilitat de poder agafar la pilota. Els “gest facilitat de dits” serà agafant la pilota just per sobre del cap i portant la pilota fins al front abans de estendre els braços de manera semblant al toc de dits (veure vídeo etapes Inivolei). Per altra banda utilitzarem el gest de “cullera per baix” (colzes estesos a l’hora d’agafar la pilota) amb dues mans per tal fer un gest similar als avantbraços.

I com aprendre aquest gestos acompanyats de manera correcta?

Es important, abans d’intentar colpejar la pilota aconseguir un bon ajust del jugador/a amb l’espai i l’objecte (la pilota). Moltes vegades podem veure que les diferències de nivell entre jugadors/es està marcada no tant per la qualitat del cop i si per l’ajust (desplaçament previ) abans d’aquesta acció del contacte amb la pilota.

Si el jugador/a vol utilitzar el “gest de dits” ha de situar-se JUST A SOTA DE LA PILOTA . La resta ha de ser jugada amb gest de “cullera” de front, lateral o lateral elevat…SEMPRE AMB DUES MANS I ELS COLZES ESTESOS PER TAL DE JUGAR LA PILOTA LLUNY DEL COS.

6a progressió de menor dificultat

I que hi ha més simple que això?

Dons l’essència del vòlei, que seria intentar que la pilota no toqui terra al teu camp i que ho faci en el del contrari,  agafant i llançant la pilota sempre a dues mans per sobre de la xarxa.

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En les següents entrades tractarem d’explicar conceptes clau a tenir en compte a l’hora d’ensenyar a jugar tècnica i tàcticament de manera correcte i amb eficàcia.

Carlos García. Departament de Promoció.

INTRODUCCIÓ

L’Inivòlei neix, o es planteja també podríem dir, per la necessitat d’adaptar el voleibol tradicional a les capacitats psicològiques, cognitives i motrius dels practicants de curta edat biològica (també aplicable als que s’inicien en la pràctica del mateix que depenen del seu nivell hauran de d’aturar-se més o menys en les primeres etapes).

Els requeriments psicomotrius i coordinatius que demana un joc com el voleibol estan fora de l’abast dels més petits i per això cal eliminar complexitat i dificultat a les situacions que els plantegem amb l’objectiu que puguin tenir èxit per a resoldre les situacions de joc a les que s’enfronten. Per tal de que el joc sigui motivant i significatiu en relació a l’aprenentatge s’ha de oferir al nen/a feines properes a la seva capacitat. Hi ha una dita tradicional que diu … “Si la pastanaga no està a prop de la boca del burro aquest no es mou, no camina”.

La complexitat serà adaptada en funció al nombre de jugadors/es que componen l’equip. La dificultat s’ajustarà amb les tècniques utilitzades per a controlar la pilota, l’altura de la xarxa i dimensions del camp. Totes aquestes adaptacions ja han estat explicades amb les entrades anteriors.

L’objectiu d’aquesta nova entrada es resumir de manera esquemàtica quines són les adaptacions aplicades de manera progressiva, partint del voleibol tradicional fins a arribar a situacions simples però amb l’essència del joc. L’objectiu bàsic del joc nostre és intentar que la pilota no toqui a terra en el meu camp i ho faci en el del contrari, tenint en compte que la pilota ha de superar en els dos casos la xarxa per la part superior.

ADAPTACIONS PROGRESIVES.

EN RELACIÓ A LA “COMPLEXITAT”

Partint del 6×6 del voleibol tradicional hem de simplificar la relació entre els jugadors i el seu rols en el joc.

1a progressió de menor complexitat

Per a això, el format 4×4 que tots coneixem del Minivoley és solució perquè, mantenint els mateixos rols que en 6×6, estiguin repartits en un menor nombre d’individus. Al 4×4 està ben diferenciada la persona que és responsable del segon toc (col·locador), així com les persones que es encarregar de realitzar el tercer toc i de rebre el servei del contrari (atacants-receptors). També està representat en aquest format el jugador defensa que té funcions de defensa i recepció bàsicament.

2a progressió de menor complexitat

Si volem simplificar la situació que li oferim al jugador/a s’ha d’eliminar el jugador/a “saguer” (ara s’han d’entendre només dos jugadors a l’hora de rebre i defensar el camp propi). D’altra banda seguim mantenint el paper de la persona responsable del segon toc. En resumen, es l’hora de jugar el 3×3.

3a progressió de menor complexitat

I que fem ara? Que jugador eliminem? Al “col·locador” i juguem  “2 en paral·lel” o eliminem a un “jugador atacant-receptor” i juguem amb “una davant i un altre darrere”?

La meva opinió és que no és lògic eliminar al col·locador ja que això provocaria uns desplaçaments del jugador/a que ha de realitzar el segon toc que, més enllà que dificultin la situació, no ho estem demanant en el format del 6×6 bàsic propi de l’iniciació esportiva. En aquest format normalment “col·loca” la persona que està en zona 3 i no s’ha de desplaçar des de la part mitjana-posterior del camp per anar a realitzar aquest segon toc … llavors… per que hauríem de demanar-lo en una situació en la que busquem facilitar les coses el jugador/a?.

La lògica apunta que la següent situació hauria de ser 2×2 amb un jugador a prop de la xarxa (rol de col·locador) i un jugador enrere (rol d’atacant-receptor). Amb aquesta situació eliminem la coordinació/comunicació entre els dos jugadors atacants-receptors del 3×3 i aconseguim que els dos jugadors tinguin rols molt diferenciats reduint el marge de l’error a l’hora de jugar la pilota. El davanter sap que ell només ha de responsabilitzar-se del segon toc (i en el pitjor dels casos de rebre la pilota que li ve al cos) i el saguer sap que ha de responsabilitzar-se de fer el primer i tercer toc.

S’ha d’aclarir que les pilotes que es quedin prop o per sobre de la xarxa (excepte les que procedeixen del servei de l’equip contrari) han de ser atacades directament pel jugador davanter cap al camp contrari (aquesta és l’única situació on no s’ha de animar o animar els jugadors a completar el cicle dels tres tocs).

4a i 5a progressió de menor complexitat

Tots pensareu que el següent pas lògic seria el 1×1 però hi ha una situació molt interessant a mig camí i que està justificada per la importància d’intentar defensar l’essència del “equip” en un joc col·lectiu com és el voleibol tradicional.

El denominat (1+1) x (1+1) redueix complexitat pel que fa al 2×2 (només hi ha una persona al camp i sap que haurà de colpejar la pilota si o si) però d’altra banda sap que ha de coordinar-se amb el company perquè a la següent jugada sigui ell qui jugui. Cadascuna de les jugades son individuals però els punts es sumen “en equip” amb la qual cosa hi ha una dependència que vincula a tots dos jugadors/es.

Per últim, la situació més simple que li podem oferir a un jugador sense perdre cap de l’essència del voleibol (defensar el camp propi i atacar el del contrari per sobre de la xarxa) es el 1×1 on el jugador no s’ha de coordinar/comunicar amb cap altre company i ell mateix assumeix tots els rols possibles.

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En la propera entrada desenvoluparen la part 2 on parlarem de les adaptacions progressives en funció de la DIFICULTAT.

Carlos García. Departament de Promoció.