Archivo de la categoría: Vòlei Total

Curiositats de Voleibol, Entrevistes, Catalans pel Món, Internacional.

L’esport base al Japó és el voleibol, per Felip Ruiz

Diumenge al matí, Tòquio, Japó. En qualsevol estació de la capital japonesa, comencen a arribar grups de noies i nois d’entre 5 i 16 anys. Tots ells uniformats i amb grans motxilles penjades a l’espatlla. Uniformes de tots els colors però amb un element comú, la bandera del Japó a la jaqueta i una pilota de voleibol sota el nom de l’equip.

Hi ha almenys 30 equips a l’andana i en cada parada del recorregut del metro s’omplen cada vegada més els vagons amb nous equips de cada barri de la capital. En arribar a Sendagaya, en la Línia Chūō-Sobu, tots baixen. És sorprenent per a un espanyol ser testimoni de com més de 500 nois estant a punt d’anar a fer esport, a disputar el seu partit, i es desplacin en silenci durant tot el trajecte, sense carreres i sempre en ordre. Però al Japó és el normal, per això i per a tot.

articuloBlog

Des de les 8 del matí fins a la 1 de la tarda es juguen partits en format de trobada entre els diferents equips de Tòquio. El partit dura aproximadament 45 minuts i hi ha 16 pistes diferents, totes completes. Cada equip juga a la pista amb sis jugadors i de mitjana hi ha altres 5 a la banqueta. Facin comptes d’aquells que juguen en un únic dia. El nostre aventurer va preguntar: «¿Però són tots de Tòquio o vénen a jugar de fora de la ciutat també?». «No, són només del centre de Tòquio, tenim 48 districtes, en cada un d’ells una lliga com aquesta. Aquests nois són només del “cercle central” de la capital ». Tornin a multiplicar …

El voleibol és l’esport base del Japó. L’esport que més practicants té en edat escolar. Tot i l’abandonament cap a altres esports, sobretot cap els individuals, és el voleibol l’esport rei en edat escolar, a les escoles es practica i estudia pels valors que transmet: la solidaritat en el joc en equip, el respecte i companyerisme pel rival, i la rotació de posicions de joc (sense fer com en el futbol o beisbol, posicions fixes) .

En els moments previs als partits, molts jugadors visualitzen vídeos de jugades a part, és clar, d’altres coses … Entre els vídeos que miraven a manera d’inspiració aquell dia van poder gaudir del de les millors jugades de l’any 2015 al món del nostre esport. Encara que cap dels jugadors és japonès, això és igual.

És la història de l’espanyol Javier Ramudo, i que podrien somiar succeeixi algun dia al nostre territori…

Felip Ruiz – Departament Premsa i Comunicació FCVb

Bernardinho: Caràcter i cor en la mateixa dosis d’intensitat. Història de Katilane Bezerra, per Felip Ruiz

De tots els amants del voleibol mundial es sapigut del caràcter del gran entrenador brasiler Bernadinho, fins i tot empipador pels seus rivals de banqueta durant un partit intens, com els que ho són la majoria a nivell internacional quan es a les ordres de la selecció brasilera masculina, o bé durant els encontres de Superlliga femenina brasilera, quan dirigeix a Rexona-Ades, però també la imatge i figura del gran entrenador brasiler té molt més de positiu fora de la pista, a l’igual que dins d’ella.

El passat mes de maig el tècnic brasiler i una joveneta de nom Katilane Bezerra es van retrobar després d’un entrenament de Rexona-Ades preparatori a la final de la Superlliga de la temporada 2014/15, i diem retrobar perquè tots dos ja es coneixien des de 2011. La història dona inici aquell any, quan una simpàtica nena va enamorar Brasil. En un programa esportiu de nom ‘Esporte espetacular’, i que presenta un altre llegenda del voleibol brasiler i mundial com l’ex jugador internacional, i campió olímpic el 1992 a Barcelona, Tande, es on va aparèixer per primera vegada la co-protagonista d’aquesta història.

En un dels programes gravats a una localitat de l’interior de l’estat de Bahia va aparèixer per primera vegada en televisió Katilane Bezerra, una nena que degut a una malformació als dos peus no podia mantindre´s en peu, però que tot i els problemes que ocasiona aquesta malformació jugava a voleibol en una cadira de rodes amb les seves companyes del projecte ‘Viva Vôlei’, dut a terme en varies regions del país, però particularment al municipi de Canavieiras, on més de 150 joves hi participen d’ell.

img_3548

Fascinat amb la força de voluntat i esperit que manifestava la jove Katilane, el tècnic Bernardinho Rezende va donar el pas d’ajudar econòmicament la família de la jove amb el tractament i operacions per les quals passava.

Bernardinho va pagar l’estada a Pernambuco de Katilane Bezerra, així com el tractament a l’Institut de Medicina Integral de Recife, amb els metges Gutemberg Cruz i Claudio Marques. L’objectiu de la intervenció quirúrgica, així com el posterior tractament, era el de corregir la malformació als dos peus, per tal que pugui estar dempeus sense problemes, precisant de fixadors externs i conjunts per a les seves cames subjectes als ossos. Posteriorment a l’operació, va continuar la recuperació, una recuperació amb molta presència de fisioteràpia, col·locant-li unes botes especials per tal que pogués mantindre´s dempeus.

Quatre anys més tard, i de nou amb les càmeres d’ ‘Esporte espetacular’ com a testimoni, tots dos protagonistes van retrobar-se, i l’empipador Bernardinho no va evitar emocionar-se davant la jove, acostumat a lluitar sobre la pista i de tenir reaccions explosives, es va fondre, dedicant el triomf posterior de lliga amb Rexona-Ades a la petita gran lluitadora, que va demostrar, més que mai, que qui persegueix un somni, l’acaba materialitzant.

Felip Ruiz – Departament de Premsa i Comunicació FCVb

El miracle econòmic polonès ajuda a l’afiançament del voleibol i la seva lliga

Quan el tema del moment segueix sent la crisi econòmica actual que sacseja mig món a Polònia presumien ja al 2009 de ser l’únic país de la Unió Europea en créixer en el seu producte interior brut (PIB). La fortalesa de l’economia polonesa li ha permès aguantar l’huracà de la crisi mundial iniciada el 2008 i l’esport polonès no ha quedat exempt d’això.

La bona gestió dels fons europeus (molts destinats a infraestructures) ha estat un dels pilars que ha sostingut l’economia, a més del control del dèficit públic i la posada en marxa d’un programa de privatitzacions d’empreses estatals que, però, marxa més lent del que s’esperava per les males condicions del mercat.

En el que ens concerneix, el voleibol s’ha beneficiat molt d’això. Tant la lliga de Divisió d’Honor masculina, com femenina, han estat les últimes campanyes patrocinades per un espònsor principal que dóna nom a les dues competicions; la passada temporada Orlen (activitats integrades i relacionades amb el petroli i la petroquímica), per a la femenina, i PLUS (major empresa de Telecomunicacions polonesa), per a la masculina, empreses molt fortes de l’estat polonès i que seguiran varies temporades més como a principals patrocinadors de dues de les lligues més fortes del vell continent.

“Polònia és més resistent a la crisi de les institucions financeres internacionals perquè la seva economia està basada en els fonaments sòlids de petites i mitjanes empreses que són molt actives en el mercat nacional”, deia al febrer de 2010 Zbigniew Pisarski, president de la Fundació Casimir Pulaski. Són aquestes petites i mitjanes empreses les que més inverteixen en els equips de Divisió d’Honor i les que ajuden en el seu creixement i desenvolupament.

Les autoritats poloneses han tractat els últims anys de proporcionar estímuls fiscals a les empreses d’aquell país, incentivant així a les entitats esportives al seu benefici immediat pel que fa a deducció en l’impost de societats. D’aquí, que com es pugui veure a la lliga italiana, vegem samarretes i pantalons dels equips que competeixen en la Divisió d’Honor polonesa completament envaïdes de logos dels múltiples espònsors que disposen.

GetPhoto

Diferències grandiloqüents

Les infraestructures esportives a Polònia són modernes i estan en permanent desenvolupament. A Polònia, agrada tant practicar com veure esports de tot tipus i el voleibol és l’esport més seguit del país després del futbol, ​​com a mostra d’això cada setmana s’omplen els pavellons dels cinc partits de la jornada, tant en la OrlenLiga com en la PlusLiga, són retransmesos per televisió i cap es solapa amb l’altre, havent partits de lliga des de divendres fins a dilluns.

Quan Polònia va guanyar el Campionat d’Europa al 2009 la final la van seguir gairebé 8.000.000 de persones per televisió i a l’arribada a Varsòvia els jugadors van ser rebuts per al voltant de deu mil persones. Des de l’aeroport es van dirigir, previ passeig amb autobús descapotable, a una plaça important de la ciutat on els esperaven altres vint mil persones, d’allà a esmorzar amb el president per posteriorment inundar amb la presència dels protagonistes els programes de televisió d’aquella setmana.

Petits botons entre un i altre país …

Felip Ruiz – Cap de Premsa Federació Catalana de Voleibol

918W1527

L’aparició del voleibol com a esport a la TV del Japó (2ª Part)

Per aconseguir els propòsits que enumeràvem en la primera part d’aquest article, Yasutaka Matsudaira, es va posar com a objectiu a la TV, a les revistes mensuals i setmanals i als diaris, en l’ordre esmentat. La TV, segons Matsudaira, té un gran avantatge respecte als diaris perquè compta amb una penetració massiva i instantània. Si hi ha alguna cosa que produeix diners, ells volen tenir-lo. Potser més important encara, l’audiència principal de la TV és la gent jove. Per aquell temps, el voleibol era alhora un esport relativament nou i relativament menor. El futbol tenia una posició similar i els diaris li dedicaven poca atenció. Però ell estava convençut que la televisió acceptaria al voleibol perquè l’acció s’enquadra perfectament a la pantalla de la TV.

Comptaven amb els elements desitjats per a la TV, i la televisió els volia. La TV Asahi va pagar l’extraordinària xifra de 20 milions de ien per assegurar-se els drets dels partits de l’equip masculí de voleibol, xifra rècord per al voleibol i per a un esport amateur per aquell temps. Però la TV Asahi va fer alguna cosa més que limitar-se a televisar partits. Van personalitzar l’esport i van focalitzar als jugadors de Matsudaira, creant drames personals basats en les seves vides. A més, una sèrie de revistes amb vendes de milions d’exemplars, van exhibir als jugadors en les seves portades. El resultat va ser de somni: la TV Asahi va obtenir índexs d’audiències extraordinàriament elevats i l’equip de voleibol masculí va conquerir la medalla de plata als Jocs Olímpics de 1968 a Mèxic i l’or olímpic a Munic’72. L’èxit de Matsudaira no va passar desapercebut a la FIVB i quan Rubén Acosta va ser nomenat president de la FIVB en 1984, la TV encapçalava la llista de les seves prioritats ja que ell pretenia difondre globalment la popularitat del voleibol.

GetImage

Una de les conseqüències de la participació de la TV va ser la necessitat d’escurçar els partits i això es va aconseguir amb la introducció del sistema ‘Rally Point System’. Una altra va ser el fet que els jugadors de voleibol arribaven a ser estrelles dels mitjans de comunicació, un desenvolupament que no va valer la total aprovació de l’expresident de la JVA Matsudaira, que aleshores va criticar durament aquesta decisió ja que la TV ja no existia per reforçar l’equip nacional, sinó per fer dels jugadors talents o estrelles dels mitjans de comunicació i com a resultat d’això, argumentava, que no arribessin a ser bons atletes sinó bons artistes, sent Shuniki Kawai un dels més famosos. Kawai, qui va jugar per al Japó a les olimpíades de 1984 i 1988, sent ara un famós presentador de la televisió nipona, cosa que per Matsudaira ‘seria un desastre si tots els jugadors volguessin imitar-lo, ja que ara ja no és un talent del voleibol, sinó un talent de la TV ‘.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

L’aparició del voleibol com a esport a la TV del Japó (1ª Part), per Felip Ruiz

Definir la popularitat d’un esport no és tan fàcil com el que sembla. És la quantitat de jugadors, d’espectadors, el muntant dels diners en premis o el nombre d’estrelles que s’exhibeixen a TV? Al Japó no li falten ni esports, ni estrelles. Golf, beisbol, futbol i pesca, poden tots ells pretendre ser el número u dels esports al país nipó, però una pretensió d’aquest tipus per part del Voleibol minvaria la seva credibilitat.

No obstant això, el Voleibol pesa, i molt, amb la seva presència en la cobertura televisiva del Japó. Els partits entre equips nacionals es retransmeten sempre en ‘prime time’ i mentre les retransmissions puguin no ser en rigorós directe la cobertura comença abans que el partit acabi, només amb una hora de retard aproximadament. Llavors, com pot un esport que no pretén ser el número u en la TV nipona originar una cobertura televisiva tant important? La resposta es remunta a fa més de 40 anys en el passat, i gira al voltant de l’enigmàtica figura de Yasutaka Matsudaira, un dels gegants d’aquest esport al Japó, tant com a entrenador i executiu, com un home que va advertir la importància que tenen els mitjans de comunicació per elevar el perfil d’aquest esport.

Partint de la base que els mitjans de comunicació són crucialment importants per al nostre esport, la televisió és, encara més, l’eina més eficaç que existeix per atraure els espectadors. No obstant això, no hem d’oblidar que una nova era dels mitjans pot produir-se sobtadament, encara que ningú creu que els mitjans de comunicació puguin veure modificat el seu futur.

Matsudaira, assistent de l’equip masculí del Japó que va guanyar la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Tòquio en 1964, es va adonar d’això feia temps i sempre va tractar d’inculcar als seus jugadors la idea que la popularitat era molt important, perquè quan la gent t’envolta, t’aplaudeix i et dóna suport, pots trobar la teva pròpia motivació, per aquest motiu l’única manera que imaginava per animar els jugadors va ser fer-los saber quant els admirava el poble japonès i quant esperava d’ells. Matsudaira va subratllar sempre el deure que tenen els atletes a respondre a les expectatives del gran públic. Això és particularment cert al Japó, on són primordials les obligacions i esperances dels grups i comunitats. Cercar la glòria individual a un equip esportiu, no encaixa en l’estil japonès.

El repte de Matsudaira era elevar el perfil dels seus jugadors i del seu esport, i ho va aconseguir. Hi havia en els anys 60 una dita popular al Japó: ‘Tahio, Giants, tamagoyaki’, i el mateix Matsudaria va modificar aquestes paraules entre els més joves a ‘Tahio, Giants, equip de voleibol de Matsudaira’.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

hqdefault

Esperit de seguir polint a les properes joies brasileres als 84 anys. Història lligada al voleibol, per Felip Ruiz

El primer flirteig d’Helcio Macedo amb el voleibol va ser l’any 1975 quan de la mà del president de la Confederació Brasilera de Voleibol (CBV) en aquell moment, Carlos Arthur Nuzman, va començar l’aventura d’aquest professor d’educació física amb el món del voleibol al Brasil, fins avui. Des de llavors són ni més ni menys que 39 anys lligat al voleibol d’aquell país i amb moltes històries per explicar.

Als 84 anys d’edat és l’actual Cap d’Expedició de la selecció brasilera femenina que va competir al novembre passat als Jocs Sud-americans de Santiago de Xile i ha fet pràcticament de tot en aquests gairebé 40 anys a la CBV, com a primer entrenador de la selecció femenina el 1980, però el que veritablement ha apassionat a Helcio en tota la seva carrera esportiva ha estat ensenyar, havent passat per les seves mans tots els medallistes olímpics de la dècada dels 90, a excepció del lliure Serginho, ja que la figura del lliure no existia fins al 1997, com va assegurar el propi Macedo en declaracions a Globo Esporte l’any passat, ‘Serginho mai va estar en les seleccions de menors, és per això que mai vaig treballar amb ell. Em sento orgullós d’haver treballat amb la resta de campions, el més gratificant de tots aquests anys ha estat l’amor i respecte que em dispensa cadascun d’ells quan ens trobem ‘.

Tot indica que la història seguirà repetint-se amb les estrelles del futur que han passat per les mans d’Helcio i que brillaran en un futur molt pròxim. Gabriela, receptora de tot just 17 anys i jugadora de Maringà apunta per Helcio Macedo com una de les quatre principals promeses imminents del vòlei brasiler, al costat de l’oposada Loraine, la central Laisa i de la també receptora Lana, totes elles integrants de l’equip brasiler que es va proclamar campió de Sud amèrica.

‘Helcio ens ensenya molt cada dia, és una espècie de professor per a nosaltres per tot el que ha viscut dins del vòlei. Té molt tracte amb totes les jugadores i procura sempre mostrar bons i mals exemples de com fer. És molt afectuós amb totes, encara que com és normal imposi algunes regles en les concentracions i tornejos ‘, afirma Gabriela que està des de 2012 a les seleccions de menors.

helciomacedo-marcellopires2

Els mètodes d’Helcio mai van arribar a aclaparar als nois i noies que van passar per les seves mans. En tots els anys que ha estat al comandament de les seleccions de menors mai va tenir problemes per contenir la inquietud dels joves adolescents que van passar per ell, tot al contrari, destaca la seva calidesa i amabilitat amb ells, destacant el seu compromís al servei del voleibol brasiler durant gairebé quatre dècades.

‘A més de formar jugadors i jugadores de voleibol, la filosofia de treball de la CBV va tenir sempre com a objectiu educar aquests joves. Ho van entendre tots els que van passar per les seleccions i mai vam tenir un problema greu. És normal que hi hagi una mica de fricció amb algun, però és aquí on vam haver d’asserenar-nos i mostrar-los el bon camí ‘, comenta Helcio Macedo.

Tot i portar lligat com hem escrit gairebé quaranta anys amb la CBV, la relació de Helcio Macedo amb ells comença molt abans, concretament el 1951, sent col·locador de Olimpico, equip establert aleshores a Belo Horizonte, fent part de la primera selecció brasilera campiona de Sudamèrica. Retirat en 1957, és uns anys després quan la seva dedicació i passió pel voleibol augmenta considerablement, ajudant a formar generacions de campions d’aquest esport, presidint fins i tot la Federació minera de voleibol, però acabant en el que més li agrada, que és ensenyar i formar autèntics campions.

Els mitjans de comunicació i la seva influencia en el voleibol 2ª PART, per Felip Ruiz

Una de les majors influències que poden arribar a exercir els mitjans de comunicació es manifesta en la nova jerarquització dels esports. Qui determina la popularitat dels esports ja no és únicament l’espectacle esportiu pròpiament dit, sinó l’espectacularitat de les imatges televisives, la seva televisibilitat, un exemple d’això el constitueixen els salts de trampolí, que arriben als primers llocs en les audiències dels Jocs Olímpics, per posteriorment no ser tractats mai en televisió els següents quatre anys fins a una nova edició dels Jocs.

En situació similar es troba el Voleibol i el Vòlei Platja. Les audiències i seguiment de les televisions en els Jocs Olímpics d’aquestes disciplines esportives és cada quatre anys espectacular, sobretot amb el Vòlei Platja, per després passar per una llarga travessia pel desert, especialment en països com Espanya.

En els últims Jocs Olímpics de Londres es va poder observar com el Vòlei Platja ocupava moltes hores al matí i el voleibol de pista, aprofitant que era dels últims esports en equip en finalitzar cada jornada, en horaris nocturns, de prime time a casa nostra i amb grans audiències televisives i comentaris sobre ell a la xarxa social de moda actualment: twitter.

La televisió afecta també la regulació dels esports començant a imposar els seus criteris sobre la pròpia durada de les competicions i fins i tot en la redacció i interpretació de la normativa en el nostre esport.

Observem així, com la FIVB ha vingut modificant cada quatre anys les regles del joc per a una major rapidesa i dinamisme en el joc per a un únic objectiu: la quota de pantalla en televisió. Tots recordem com fins a la implantació del Ral·li Point System, els partits s’eternitzaven i el voleibol no resultava atractiu per a les televisions, sent impossible programar els horaris d’un canal televisiu quan es retransmetia un partit de voleibol, resultant a partir de llavors per a les televisions molt més atractiu el nostre esport i veient beneficiat amb major número de retransmissions.

Més d’una dècada després, la FIVB pretén dinamitzar encara més el joc i l’abril de 2013 va transcendir la notícia, un cop celebrat el Consell d’Administració de la CEV Lausanne que la Lliga Europea d’aquell any i en endavant seria el banc de proves d’un nou sistema de puntuació, que pretenia agilitzar el joc i harmonitzar el seguiment de vòlei platja i vòlei pista.

Mitjançant aquesta proposta, els partits es jugarien a sets de 21 punts, exceptuant el tie-break que es jugaria fins a 12 punts, amb únicament un temps tècnic en cadascun dels sets. Aquestes regles, prèvia confirmació de la CEV, s’adaptarien a aquella edició de la Lliga Europea, en la qual competia la selecció espanyola masculina i femenina, i pretenia ajustar encara més els horaris dels partits de voleibol per vendre el producte a les televisions, qui són al cap i a la fi com hem vist des dels anys 70 qui influeixen en l’esport i no al revés, com començàvem la primera part d’aquest article. Tot i això, però, no va tenir el quòrum suficient per part de gran part de les federacions i una de les principals al món, com la brasilera, que va implantar aquest sistema fins i tot al seu campionat de lliga, va desistir pel moment de recolzar-la.

I és que en el Segle XXI el que no surt a televisió, no existeix. Una frase, d’Al Gore, repetida incessantment en diferents fòrums a l’hora de valorar la transmissió de la informació i el seu calat en la ciutadania, no passant inadvertida tampoc, per descomptat, en el voleibol. els mitjans de comunicació exerceixen o poden exercir en un futur pròxim en el voleibol.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació

Els mitjans de comunicació i la seva influència en el voleibol 1ª PART, per Felip Ruiz

Els mitjans de comunicació reben una important influència per part de l’esport, aquesta influència és encara més gran en el cas contrari, en la que exerceixen els mitjans sobre l’esport.

Fins als anys setanta l’esport va mantenir una certa autonomia respecte els mass media (mitjans de comunicació rebuts simultàniament per una gran audiència, equivalent al concepte sociològic de masses o al concepte comunicatiu de públic). Aquests influïen en l’esport de la mateixa manera que podien fer-ho sobre altres institucions socials, com l’economia, la política o la cultura.

Però aquestes influències van canviar radicalment quan els mitjans van desbordar l’àmbit de la informació sobre l’esport per començar a ser protagonistes ells mateixos de l’esport amb les transmissions en directe. Des d’aquest moment els mass media no només van ser intèrprets o informadors de les activitats esportives, sinó que es van convertir en autèntics coautors. Per dir-ho d’una manera gràfica: els canvis van començar a ser radicals quan els estadis o pavellons es van convertir en platós de televisió.

És en aquest moment quan s’inicia el procés d’adaptació dels calendaris esportius nacionals i internacionals a les exigències del calendari dels mass media, especialment de la televisió. En el voleibol potser no hagi influït molt fins a la data, si bé és cert que amb l’arribada del Segle XXI des de la pròpia FIVB s’elaboren, cada vegada més, els calendaris internacionals condicionats pels contractes signats amb televisió.

Es busca la periodització i s’evita el solapament entre esdeveniments. S’internacionalitza el calendari i l’arribada de la televisió canvia en molts països l’índex de popularitat dels esports. Poc a poc es produeix l’adaptació dels horaris de l’esport a les exigències o prioritats horàries dels mass media, especialment a l”hora òptima d’audiència” (prime time) de la televisió. En voleibol són Brasil i els països asiàtics qui pressionen més en aquest sentit a la FIVB perquè els horaris dels grans tornejos no perjudiquin, almenys, els interessos dels milers d’aficionats al nostre esport que hi ha en aquests països.

ART1402230908-84757-Icon

Aquesta nova situació afecta també els aspectes culturals més profunds de les relacions entre els ciutadans i l’esport. S’incrementa notablement el triomfalisme de la victòria, que ara es magnifica com a esdeveniment almenys nacional, però també augmenta el dramatisme de la derrota.

Aconseguir la quarta o cinquena posició en uns Jocs Olímpics, perdre un partit de futbol, pot arribar a ser viscut com un fracàs nacional.

*En la segona part d’aquest article analitzarem la influència que els mitjans de comunicació exerceixen o poden exercir en un futur pròxim en el voleibol.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

‘Juana i Sergio’ i com la televisió va exercir atracció cap al voleibol

A principis de la dècada dels 90 va arribar a Espanya la popular sèrie de dibuixos animats ‘manga’ DOS FUERA DE SERIE, títol modificat a l’estat espanyol per la pujant cadena de  televisió privada Telecinco que va adquirir els seus drets el 1989 i va substituir la denominada ‘Attacker you!’ al Japó per la que tothom a l’estat espanyol coneixia com ‘Juana y Sergio’.

A diferència de al Japó la sèrie va tenir una gran acollida a tot l’estat. L’arriscada aposta de la naixent cadena televisiva Telecinco amb productes d’animació japonesa va tenir els seus fruits i els més joves d’aquells anys van quedar marcats en la seva infantessa i adolescència, provocant una inusitada afició pel voleibol, patint un “boom” de practicants als patis de les escoles amb un fervor que no havia suscitat cap altre esport entre els joves de tot l’estat espanyol.

juana-y-sergio

A Catalunya, i concretament al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, la temporada 1990/91 va significar un augment espectacular en el número de practicants del nostre esport, significativament en categories aleví i infantil. En especial va ser el voleibol femení escolar el que va viure un augment de participants major des de que la producció japonesa ‘Dos fuera de serie’ va ser emesa per televisió, sent l’ interès de les noies majúscul. Els dos protagonistes de la sèrie d’animació, Juana Hazuki i Sergio Takiki, van robar els cors de les infants barcelonines fins al punt que el Consell va veure doblat el número d’equips participants respecte la última temporada 1989/90.

El mitjans de comunicació de llavors van exercir una gran influència en quant als gustos esportius del públic. Aquesta sèrie, dirigida principalment a les joves, va donar a conèixer un esport que fins al moment podia considerar-se minoritari. Mentre que les noies es van sentir especialment atretes per la sèrie, als nois, per la seva banda, no els hi va afectar en excés la implantació a televisió de la sèrie ‘manga’. L’augment va constatar-se especialment a les categories aleví i infantil del campionat escolar de Barcelona, sent molts els centres escolars de la capital catalana els qui van llançar-se a la pràctica del voleibol.

Així, en paraules al març de 1991 de Vicenç Puigdomenech, President del Comitè de Voleibol del C.E.E.B., a Mundo Deportivo, a l’existir un major número d’equips es va poder agrupar el calendari de joc segons el nivell de cada equip inscrit, d’aquesta forma, les conegudes com a ‘juanas’ de l’època, nouvingudes al voleibol, van tenir l’oportunitat de competir amb altres jugadores també principiants dins la categoria de promoció del Consell.

L’increment de número d’equips al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona va ser immens, i un total de 221 equips van participar a les competicions gestionades pel C.E.E.B., diferenciades entre la modalitat de participants escolars, i la modalitat ‘oberta’ on prenien part clubs i altres tipus d’entitats, totes elles procedents dels diferents Consells Comarcals de Catalunya. Així, en la categoria preferent hi participaven centres veterans i amb una llarga tradició voleibolística com l’AE Hospitalet, Lestonnac, Santa Isabel, Roca, Mundet, Salesianes o Liceo Francés, qui rivalitzaven pels primers llocs a les finals dels Jocs Esportius Escolars de Catalunya, en una temporada en la que els equips de Barcelona es varen fer amb la quasi totalitat dels trofeus en joc en categoria escolar, tot i que a principis del 90 van començar a irrompre amb força molta més afició pel voleibol a la resta de Catalunya, que va fer que equips de L’Hospitalet, Sabadell, Sant Feliu, Santa Coloma, Cornellà o Rubí, començaren a aparèixer en les fases finals del voleibol escolar català, estant sempre presents els protagonistes d’una sèrie que va captar l’atenció dels més petits de principis dels 90 i que va fer revifar de nou el nostre esport amb un increment espectacular de practicants.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació

Jessica Santos: la nena de 1,98m amb 13 anys que ja cuida vòlei brasiler

Jessica Santos crida l’atenció per l’altura atípica a la seva edat i el domini precoç de tots els fonaments del nostre esport. La central tractarà d’arribar algun dia a la selecció brasilera

Amb 1,98m d’altura, la carioca Jessica Santos crida l’atenció allà on vagi. Propietària d’un port físic inconfutable, l’adolescent de tan sols 13 anys d’edat vol arribar lluny en la vida. Jugadora actual de les categories de formació del Tijuca Tennis Clube, està considerada al Brasil a la seva edat com la major promesa del voleibol femení. En la fase de creixement, Jessica, qui calça actualment un 50 de peu, encara no sap del cert fins on arribarà la seva altura final. No obstant això, quan es tracta l’assumpte del futur en aquest esport, l’adolescent és objectiva en la resposta.

jessica9

En declaracions al portal web brasiler ‘Globo Esporte ‘, l’adolescent assegura que el seu pare mesura 2,10 m, mentre la seva mare 1,84m. Recentment va ser examinada per un metge per establir una alçada límit, però van ser incapaços de concretar. El doctor va constatar que els seus genolls es troben perfectament i el seu creixement, almenys per ara, no afectarà els seus genolls. Jessica Santos afirma, ‘vull ser jugadora professional de voleibol i arribar a la selecció absoluta. Tinc molta confiança en mi i tinc moltes ganes de guanyar i evolucionar ‘.

Filla de l’ex jugadora Bianca Lima Víctor, amb discreta carrera esportiva al Flamengo, Fluminense i Tijuca Tennis Clube, Jessica practica voleibol des de 2010, quan va ser descoberta per l’entrenador Julio Kunz, responsable de l’escola Monte Sinai, situada al barri de Tijuca , al nord de Rio de Janeiro.

L’èxit de Jessica com a jugadora federada està arribant a una velocitat impressionant. Causa de la seva alçada i bon domini dels fonaments del joc, la jove atleta va començar a competir amb l’equip infantil del club que inclou noies de fins a 15 anys, entre elles la col·locadora de Flamengo, Sasha, filla de la famosa presentadora Xuxa Meneghel.

Jessica Santos ja ha participat en algun dels entrenaments que convoca la CBV (Confederació Brasilera de Voleibol) al Centre d’Entrenament de Aryzao a Saquarema.

‘Estem treballant tots els fonaments del joc amb ella. El seu servei ja és molt bo, així com l’atac i el temps de batuda en atac. Ara l’estem tractant de desenvolupar en defensa, recepció i col·locació. La seva actual posició és la de central, però pot ser que en el futur pugui ocupar una altra posició al camp. Treballem tots aquests fonaments per no estancar la seva progressió davant les seves impressionants característiques “, ha explicat a Globo Esporte Mario Mattos, el seu actual entrenador.

jessica_santos_-_marcelo_3m-div_6

Atenta al mercat brasiler de voleibol Jessica comença a albirar el futur de la professió. Tijuca Tennis Clube no disposa actualment d’equip en Superlliga, objectiu de l’adolescent en un futur no molt llunyà.

‘Seria fantàstic jugar per equips com Rio, Osasco o Campinas, que són els més forts actualment. Si hagués de triar un seria el de Rio do Janeiro (UNILEVER), que és l’equip de la meva ciutat. L’any passat van entrenar a Tijuca i vaig tenir oportunitat de conèixer a Fabi i Natália Zilio i van quedar impressionades per la meva alçada ‘.

Convençuda que trobarà un equip més endavant en Superlliga, Jessica demana a les empreses i patrocinadors que ampliïn la seva inversió en el voleibol femení brasiler. ‘Les medalles d’or en els dos últims Jocs Olímpics han ajudat molt al creixement del voleibol femení al Brasil. És hora de millorar encara més. Espero que en el futur estiguem més valorades ‘, finalitza Jessica.

Brasil ha trobat un nou talent i el comencen a cuidar i mirar des de tots els estaments.

Felip Ruiz |Departament de Premsa i Comunicació FCVb