Archivo de la categoría: Vòlei Total

Curiositats de Voleibol, Entrevistes, Catalans pel Món, Internacional.

L’aparició del voleibol com a esport a la TV del Japó (1ª Part), per Felip Ruiz

Definir la popularitat d’un esport no és tan fàcil com el que sembla. És la quantitat de jugadors, d’espectadors, el muntant dels diners en premis o el nombre d’estrelles que s’exhibeixen a TV? Al Japó no li falten ni esports, ni estrelles. Golf, beisbol, futbol i pesca, poden tots ells pretendre ser el número u dels esports al país nipó, però una pretensió d’aquest tipus per part del Voleibol minvaria la seva credibilitat.

No obstant això, el Voleibol pesa, i molt, amb la seva presència en la cobertura televisiva del Japó. Els partits entre equips nacionals es retransmeten sempre en ‘prime time’ i mentre les retransmissions puguin no ser en rigorós directe la cobertura comença abans que el partit acabi, només amb una hora de retard aproximadament. Llavors, com pot un esport que no pretén ser el número u en la TV nipona originar una cobertura televisiva tant important? La resposta es remunta a fa més de 40 anys en el passat, i gira al voltant de l’enigmàtica figura de Yasutaka Matsudaira, un dels gegants d’aquest esport al Japó, tant com a entrenador i executiu, com un home que va advertir la importància que tenen els mitjans de comunicació per elevar el perfil d’aquest esport.

Partint de la base que els mitjans de comunicació són crucialment importants per al nostre esport, la televisió és, encara més, l’eina més eficaç que existeix per atraure els espectadors. No obstant això, no hem d’oblidar que una nova era dels mitjans pot produir-se sobtadament, encara que ningú creu que els mitjans de comunicació puguin veure modificat el seu futur.

Matsudaira, assistent de l’equip masculí del Japó que va guanyar la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Tòquio en 1964, es va adonar d’això feia temps i sempre va tractar d’inculcar als seus jugadors la idea que la popularitat era molt important, perquè quan la gent t’envolta, t’aplaudeix i et dóna suport, pots trobar la teva pròpia motivació, per aquest motiu l’única manera que imaginava per animar els jugadors va ser fer-los saber quant els admirava el poble japonès i quant esperava d’ells. Matsudaira va subratllar sempre el deure que tenen els atletes a respondre a les expectatives del gran públic. Això és particularment cert al Japó, on són primordials les obligacions i esperances dels grups i comunitats. Cercar la glòria individual a un equip esportiu, no encaixa en l’estil japonès.

El repte de Matsudaira era elevar el perfil dels seus jugadors i del seu esport, i ho va aconseguir. Hi havia en els anys 60 una dita popular al Japó: ‘Tahio, Giants, tamagoyaki’, i el mateix Matsudaria va modificar aquestes paraules entre els més joves a ‘Tahio, Giants, equip de voleibol de Matsudaira’.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

hqdefault

Esperit de seguir polint a les properes joies brasileres als 84 anys. Història lligada al voleibol, per Felip Ruiz

El primer flirteig d’Helcio Macedo amb el voleibol va ser l’any 1975 quan de la mà del president de la Confederació Brasilera de Voleibol (CBV) en aquell moment, Carlos Arthur Nuzman, va començar l’aventura d’aquest professor d’educació física amb el món del voleibol al Brasil, fins avui. Des de llavors són ni més ni menys que 39 anys lligat al voleibol d’aquell país i amb moltes històries per explicar.

Als 84 anys d’edat és l’actual Cap d’Expedició de la selecció brasilera femenina que va competir al novembre passat als Jocs Sud-americans de Santiago de Xile i ha fet pràcticament de tot en aquests gairebé 40 anys a la CBV, com a primer entrenador de la selecció femenina el 1980, però el que veritablement ha apassionat a Helcio en tota la seva carrera esportiva ha estat ensenyar, havent passat per les seves mans tots els medallistes olímpics de la dècada dels 90, a excepció del lliure Serginho, ja que la figura del lliure no existia fins al 1997, com va assegurar el propi Macedo en declaracions a Globo Esporte l’any passat, ‘Serginho mai va estar en les seleccions de menors, és per això que mai vaig treballar amb ell. Em sento orgullós d’haver treballat amb la resta de campions, el més gratificant de tots aquests anys ha estat l’amor i respecte que em dispensa cadascun d’ells quan ens trobem ‘.

Tot indica que la història seguirà repetint-se amb les estrelles del futur que han passat per les mans d’Helcio i que brillaran en un futur molt pròxim. Gabriela, receptora de tot just 17 anys i jugadora de Maringà apunta per Helcio Macedo com una de les quatre principals promeses imminents del vòlei brasiler, al costat de l’oposada Loraine, la central Laisa i de la també receptora Lana, totes elles integrants de l’equip brasiler que es va proclamar campió de Sud amèrica.

‘Helcio ens ensenya molt cada dia, és una espècie de professor per a nosaltres per tot el que ha viscut dins del vòlei. Té molt tracte amb totes les jugadores i procura sempre mostrar bons i mals exemples de com fer. És molt afectuós amb totes, encara que com és normal imposi algunes regles en les concentracions i tornejos ‘, afirma Gabriela que està des de 2012 a les seleccions de menors.

helciomacedo-marcellopires2

Els mètodes d’Helcio mai van arribar a aclaparar als nois i noies que van passar per les seves mans. En tots els anys que ha estat al comandament de les seleccions de menors mai va tenir problemes per contenir la inquietud dels joves adolescents que van passar per ell, tot al contrari, destaca la seva calidesa i amabilitat amb ells, destacant el seu compromís al servei del voleibol brasiler durant gairebé quatre dècades.

‘A més de formar jugadors i jugadores de voleibol, la filosofia de treball de la CBV va tenir sempre com a objectiu educar aquests joves. Ho van entendre tots els que van passar per les seleccions i mai vam tenir un problema greu. És normal que hi hagi una mica de fricció amb algun, però és aquí on vam haver d’asserenar-nos i mostrar-los el bon camí ‘, comenta Helcio Macedo.

Tot i portar lligat com hem escrit gairebé quaranta anys amb la CBV, la relació de Helcio Macedo amb ells comença molt abans, concretament el 1951, sent col·locador de Olimpico, equip establert aleshores a Belo Horizonte, fent part de la primera selecció brasilera campiona de Sudamèrica. Retirat en 1957, és uns anys després quan la seva dedicació i passió pel voleibol augmenta considerablement, ajudant a formar generacions de campions d’aquest esport, presidint fins i tot la Federació minera de voleibol, però acabant en el que més li agrada, que és ensenyar i formar autèntics campions.

Els mitjans de comunicació i la seva influencia en el voleibol 2ª PART, per Felip Ruiz

Una de les majors influències que poden arribar a exercir els mitjans de comunicació es manifesta en la nova jerarquització dels esports. Qui determina la popularitat dels esports ja no és únicament l’espectacle esportiu pròpiament dit, sinó l’espectacularitat de les imatges televisives, la seva televisibilitat, un exemple d’això el constitueixen els salts de trampolí, que arriben als primers llocs en les audiències dels Jocs Olímpics, per posteriorment no ser tractats mai en televisió els següents quatre anys fins a una nova edició dels Jocs.

En situació similar es troba el Voleibol i el Vòlei Platja. Les audiències i seguiment de les televisions en els Jocs Olímpics d’aquestes disciplines esportives és cada quatre anys espectacular, sobretot amb el Vòlei Platja, per després passar per una llarga travessia pel desert, especialment en països com Espanya.

En els últims Jocs Olímpics de Londres es va poder observar com el Vòlei Platja ocupava moltes hores al matí i el voleibol de pista, aprofitant que era dels últims esports en equip en finalitzar cada jornada, en horaris nocturns, de prime time a casa nostra i amb grans audiències televisives i comentaris sobre ell a la xarxa social de moda actualment: twitter.

La televisió afecta també la regulació dels esports començant a imposar els seus criteris sobre la pròpia durada de les competicions i fins i tot en la redacció i interpretació de la normativa en el nostre esport.

Observem així, com la FIVB ha vingut modificant cada quatre anys les regles del joc per a una major rapidesa i dinamisme en el joc per a un únic objectiu: la quota de pantalla en televisió. Tots recordem com fins a la implantació del Ral·li Point System, els partits s’eternitzaven i el voleibol no resultava atractiu per a les televisions, sent impossible programar els horaris d’un canal televisiu quan es retransmetia un partit de voleibol, resultant a partir de llavors per a les televisions molt més atractiu el nostre esport i veient beneficiat amb major número de retransmissions.

Més d’una dècada després, la FIVB pretén dinamitzar encara més el joc i l’abril de 2013 va transcendir la notícia, un cop celebrat el Consell d’Administració de la CEV Lausanne que la Lliga Europea d’aquell any i en endavant seria el banc de proves d’un nou sistema de puntuació, que pretenia agilitzar el joc i harmonitzar el seguiment de vòlei platja i vòlei pista.

Mitjançant aquesta proposta, els partits es jugarien a sets de 21 punts, exceptuant el tie-break que es jugaria fins a 12 punts, amb únicament un temps tècnic en cadascun dels sets. Aquestes regles, prèvia confirmació de la CEV, s’adaptarien a aquella edició de la Lliga Europea, en la qual competia la selecció espanyola masculina i femenina, i pretenia ajustar encara més els horaris dels partits de voleibol per vendre el producte a les televisions, qui són al cap i a la fi com hem vist des dels anys 70 qui influeixen en l’esport i no al revés, com començàvem la primera part d’aquest article. Tot i això, però, no va tenir el quòrum suficient per part de gran part de les federacions i una de les principals al món, com la brasilera, que va implantar aquest sistema fins i tot al seu campionat de lliga, va desistir pel moment de recolzar-la.

I és que en el Segle XXI el que no surt a televisió, no existeix. Una frase, d’Al Gore, repetida incessantment en diferents fòrums a l’hora de valorar la transmissió de la informació i el seu calat en la ciutadania, no passant inadvertida tampoc, per descomptat, en el voleibol. els mitjans de comunicació exerceixen o poden exercir en un futur pròxim en el voleibol.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació

Els mitjans de comunicació i la seva influència en el voleibol 1ª PART, per Felip Ruiz

Els mitjans de comunicació reben una important influència per part de l’esport, aquesta influència és encara més gran en el cas contrari, en la que exerceixen els mitjans sobre l’esport.

Fins als anys setanta l’esport va mantenir una certa autonomia respecte els mass media (mitjans de comunicació rebuts simultàniament per una gran audiència, equivalent al concepte sociològic de masses o al concepte comunicatiu de públic). Aquests influïen en l’esport de la mateixa manera que podien fer-ho sobre altres institucions socials, com l’economia, la política o la cultura.

Però aquestes influències van canviar radicalment quan els mitjans van desbordar l’àmbit de la informació sobre l’esport per començar a ser protagonistes ells mateixos de l’esport amb les transmissions en directe. Des d’aquest moment els mass media no només van ser intèrprets o informadors de les activitats esportives, sinó que es van convertir en autèntics coautors. Per dir-ho d’una manera gràfica: els canvis van començar a ser radicals quan els estadis o pavellons es van convertir en platós de televisió.

És en aquest moment quan s’inicia el procés d’adaptació dels calendaris esportius nacionals i internacionals a les exigències del calendari dels mass media, especialment de la televisió. En el voleibol potser no hagi influït molt fins a la data, si bé és cert que amb l’arribada del Segle XXI des de la pròpia FIVB s’elaboren, cada vegada més, els calendaris internacionals condicionats pels contractes signats amb televisió.

Es busca la periodització i s’evita el solapament entre esdeveniments. S’internacionalitza el calendari i l’arribada de la televisió canvia en molts països l’índex de popularitat dels esports. Poc a poc es produeix l’adaptació dels horaris de l’esport a les exigències o prioritats horàries dels mass media, especialment a l”hora òptima d’audiència” (prime time) de la televisió. En voleibol són Brasil i els països asiàtics qui pressionen més en aquest sentit a la FIVB perquè els horaris dels grans tornejos no perjudiquin, almenys, els interessos dels milers d’aficionats al nostre esport que hi ha en aquests països.

ART1402230908-84757-Icon

Aquesta nova situació afecta també els aspectes culturals més profunds de les relacions entre els ciutadans i l’esport. S’incrementa notablement el triomfalisme de la victòria, que ara es magnifica com a esdeveniment almenys nacional, però també augmenta el dramatisme de la derrota.

Aconseguir la quarta o cinquena posició en uns Jocs Olímpics, perdre un partit de futbol, pot arribar a ser viscut com un fracàs nacional.

*En la segona part d’aquest article analitzarem la influència que els mitjans de comunicació exerceixen o poden exercir en un futur pròxim en el voleibol.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

‘Juana i Sergio’ i com la televisió va exercir atracció cap al voleibol

A principis de la dècada dels 90 va arribar a Espanya la popular sèrie de dibuixos animats ‘manga’ DOS FUERA DE SERIE, títol modificat a l’estat espanyol per la pujant cadena de  televisió privada Telecinco que va adquirir els seus drets el 1989 i va substituir la denominada ‘Attacker you!’ al Japó per la que tothom a l’estat espanyol coneixia com ‘Juana y Sergio’.

A diferència de al Japó la sèrie va tenir una gran acollida a tot l’estat. L’arriscada aposta de la naixent cadena televisiva Telecinco amb productes d’animació japonesa va tenir els seus fruits i els més joves d’aquells anys van quedar marcats en la seva infantessa i adolescència, provocant una inusitada afició pel voleibol, patint un “boom” de practicants als patis de les escoles amb un fervor que no havia suscitat cap altre esport entre els joves de tot l’estat espanyol.

juana-y-sergio

A Catalunya, i concretament al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona, la temporada 1990/91 va significar un augment espectacular en el número de practicants del nostre esport, significativament en categories aleví i infantil. En especial va ser el voleibol femení escolar el que va viure un augment de participants major des de que la producció japonesa ‘Dos fuera de serie’ va ser emesa per televisió, sent l’ interès de les noies majúscul. Els dos protagonistes de la sèrie d’animació, Juana Hazuki i Sergio Takiki, van robar els cors de les infants barcelonines fins al punt que el Consell va veure doblat el número d’equips participants respecte la última temporada 1989/90.

El mitjans de comunicació de llavors van exercir una gran influència en quant als gustos esportius del públic. Aquesta sèrie, dirigida principalment a les joves, va donar a conèixer un esport que fins al moment podia considerar-se minoritari. Mentre que les noies es van sentir especialment atretes per la sèrie, als nois, per la seva banda, no els hi va afectar en excés la implantació a televisió de la sèrie ‘manga’. L’augment va constatar-se especialment a les categories aleví i infantil del campionat escolar de Barcelona, sent molts els centres escolars de la capital catalana els qui van llançar-se a la pràctica del voleibol.

Així, en paraules al març de 1991 de Vicenç Puigdomenech, President del Comitè de Voleibol del C.E.E.B., a Mundo Deportivo, a l’existir un major número d’equips es va poder agrupar el calendari de joc segons el nivell de cada equip inscrit, d’aquesta forma, les conegudes com a ‘juanas’ de l’època, nouvingudes al voleibol, van tenir l’oportunitat de competir amb altres jugadores també principiants dins la categoria de promoció del Consell.

L’increment de número d’equips al Consell de l’Esport Escolar de Barcelona va ser immens, i un total de 221 equips van participar a les competicions gestionades pel C.E.E.B., diferenciades entre la modalitat de participants escolars, i la modalitat ‘oberta’ on prenien part clubs i altres tipus d’entitats, totes elles procedents dels diferents Consells Comarcals de Catalunya. Així, en la categoria preferent hi participaven centres veterans i amb una llarga tradició voleibolística com l’AE Hospitalet, Lestonnac, Santa Isabel, Roca, Mundet, Salesianes o Liceo Francés, qui rivalitzaven pels primers llocs a les finals dels Jocs Esportius Escolars de Catalunya, en una temporada en la que els equips de Barcelona es varen fer amb la quasi totalitat dels trofeus en joc en categoria escolar, tot i que a principis del 90 van començar a irrompre amb força molta més afició pel voleibol a la resta de Catalunya, que va fer que equips de L’Hospitalet, Sabadell, Sant Feliu, Santa Coloma, Cornellà o Rubí, començaren a aparèixer en les fases finals del voleibol escolar català, estant sempre presents els protagonistes d’una sèrie que va captar l’atenció dels més petits de principis dels 90 i que va fer revifar de nou el nostre esport amb un increment espectacular de practicants.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació

Jessica Santos: la nena de 1,98m amb 13 anys que ja cuida vòlei brasiler

Jessica Santos crida l’atenció per l’altura atípica a la seva edat i el domini precoç de tots els fonaments del nostre esport. La central tractarà d’arribar algun dia a la selecció brasilera

Amb 1,98m d’altura, la carioca Jessica Santos crida l’atenció allà on vagi. Propietària d’un port físic inconfutable, l’adolescent de tan sols 13 anys d’edat vol arribar lluny en la vida. Jugadora actual de les categories de formació del Tijuca Tennis Clube, està considerada al Brasil a la seva edat com la major promesa del voleibol femení. En la fase de creixement, Jessica, qui calça actualment un 50 de peu, encara no sap del cert fins on arribarà la seva altura final. No obstant això, quan es tracta l’assumpte del futur en aquest esport, l’adolescent és objectiva en la resposta.

jessica9

En declaracions al portal web brasiler ‘Globo Esporte ‘, l’adolescent assegura que el seu pare mesura 2,10 m, mentre la seva mare 1,84m. Recentment va ser examinada per un metge per establir una alçada límit, però van ser incapaços de concretar. El doctor va constatar que els seus genolls es troben perfectament i el seu creixement, almenys per ara, no afectarà els seus genolls. Jessica Santos afirma, ‘vull ser jugadora professional de voleibol i arribar a la selecció absoluta. Tinc molta confiança en mi i tinc moltes ganes de guanyar i evolucionar ‘.

Filla de l’ex jugadora Bianca Lima Víctor, amb discreta carrera esportiva al Flamengo, Fluminense i Tijuca Tennis Clube, Jessica practica voleibol des de 2010, quan va ser descoberta per l’entrenador Julio Kunz, responsable de l’escola Monte Sinai, situada al barri de Tijuca , al nord de Rio de Janeiro.

L’èxit de Jessica com a jugadora federada està arribant a una velocitat impressionant. Causa de la seva alçada i bon domini dels fonaments del joc, la jove atleta va començar a competir amb l’equip infantil del club que inclou noies de fins a 15 anys, entre elles la col·locadora de Flamengo, Sasha, filla de la famosa presentadora Xuxa Meneghel.

Jessica Santos ja ha participat en algun dels entrenaments que convoca la CBV (Confederació Brasilera de Voleibol) al Centre d’Entrenament de Aryzao a Saquarema.

‘Estem treballant tots els fonaments del joc amb ella. El seu servei ja és molt bo, així com l’atac i el temps de batuda en atac. Ara l’estem tractant de desenvolupar en defensa, recepció i col·locació. La seva actual posició és la de central, però pot ser que en el futur pugui ocupar una altra posició al camp. Treballem tots aquests fonaments per no estancar la seva progressió davant les seves impressionants característiques “, ha explicat a Globo Esporte Mario Mattos, el seu actual entrenador.

jessica_santos_-_marcelo_3m-div_6

Atenta al mercat brasiler de voleibol Jessica comença a albirar el futur de la professió. Tijuca Tennis Clube no disposa actualment d’equip en Superlliga, objectiu de l’adolescent en un futur no molt llunyà.

‘Seria fantàstic jugar per equips com Rio, Osasco o Campinas, que són els més forts actualment. Si hagués de triar un seria el de Rio do Janeiro (UNILEVER), que és l’equip de la meva ciutat. L’any passat van entrenar a Tijuca i vaig tenir oportunitat de conèixer a Fabi i Natália Zilio i van quedar impressionades per la meva alçada ‘.

Convençuda que trobarà un equip més endavant en Superlliga, Jessica demana a les empreses i patrocinadors que ampliïn la seva inversió en el voleibol femení brasiler. ‘Les medalles d’or en els dos últims Jocs Olímpics han ajudat molt al creixement del voleibol femení al Brasil. És hora de millorar encara més. Espero que en el futur estiguem més valorades ‘, finalitza Jessica.

Brasil ha trobat un nou talent i el comencen a cuidar i mirar des de tots els estaments.

Felip Ruiz |Departament de Premsa i Comunicació FCVb

‘Grbicevo’ (La ciutat dels Grbic) 2ª PART

La mort de Milos va produir un efecte nefast, es varen acabar les trucades telefòniques, amb les seves paraules tranquil·litzadores, els germans Grbic van sentir notablement la seva absència. En l’enterrament, Vladimir i Nikola no van vessar ni una sola llàgrima, sabien a la perfecció el que el seu pare els hi hauria dit: “Vostès sou els meus fills, sou descendents dels Grbic, siguin bons i orgullosos del que realitzeu”. Els seus fills van prometre, doncs, d’educar de la mateixa manera els seus fills, i tota la seva joventut en l’esport que estimàvem, perquè el seu propi mestre va ser el millor, -i únic- el primer i el més gran de tots els Grbic, la família més popular en el món del voleibol.

Els fills recorden bé la imatge del seu pare com a capità de la selecció nacional de Iugoslàvia, quan va rebre per primera vegada el braçalet de capità durant el Campionat d’Europa de 1975 celebrat a Belgrad. Vessaven tots ells orgull de Klek, a l’igual que el mateix poble de Klek s’enorgullia quan els seus conciutadans guanyaven les seves medalles, especialment l’or olímpic de Sidney’00. Grbic va ser sempre fidel al seu Klek.

Milos va rebre centenars d’ofertes i va tenir l’oportunitat d’escollir, però no va haver-hi qui fos capaç de deslligar-li del seu Klek natal, convertint-se així en una llegenda, una llegenda que va donar una escola un saló de voleibol, en la que fins i tot avui dia creixen nous joves talents del nostre esport. Tots els mèrits que Milos va deixar a les seves espatlles s’evidenciaren durant el servei de commemoració, en el que únicament aquells que van poder assistir des de la ex Iugoslàvia no van estar presents. Els nois sempre estaven orgullosos perquè el seu pare va rebre de l’Estat la condecoració d’honor per la seva única medalla en aquell europeu de 1975. En canvi, els germans Grbic van rebre la Medalla d’honor de l’Estat pel seu or olímpic a Sidney. Milos no va poder sempre acompanyar els seus fills en la seva carrera professional, així no va poder estar present a Viena a les dues gales de la CEV que van designar els seus dos fills com a millors jugadors del vell continent. Dos jugadors, autèntics descendents del club que a 1971 va proclamar-se campió de Iugoslàvia amb tota la plantilla nascuda en Klek, un poble que per aquella època contava amb poc més de 1.800 habitants. Un resultat que deuria estar inclòs en el llibre dels records, convertint-se Sèrbia en la fàbrica mundial de voleibol per excel·lència. Si arribés el moment en que la Federació de Voleibol de Sèrbia tingués que escollir un lloc per instal·lar el seu museu, el primer candidat hauria de ser Klek.

A la llar dels Grbic es troben tota classe de trofeus: 19 de Nikola, 13 de Vladimir i la única medalla del seu pare i de la gran i famosa família Grbic. De fet, la xifra global de 856 partits entre tots tres lluint els colors d’un equip nacional no es veurà mai superada en el món del voleibol. Aquest fet potser pogués donar un nou impuls a la idea sorgida en 1971, que parla que el poble de voleibol més famós del món un dia canviaria el seu nom. Potser, aquest gran poble de Klek arribi un dia a ser, “Grbicevo” (La ciutat dels Grbic).

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

vladimir-grbic-kuca-slavnih-1328585176-1104351

‘Grbicevo’ (La ciutat dels Grbic) 1ª PART

Poc després de la Segona Guerra Mundial, la família Grbic va empaquetar les seves pertinences i va agafar el tren que els va endu des del muntanyós terreny de Trebinje al més acollidor, i més pla, de Vojvodina, per tal d’instal·lar-se en e petit poble coster de Klek. Els quatre germans Grbic van tenir una infantesa difícil en Klek durant aquells any de postguerra. Realment, es va tractar de temps molt difícils, però van aconseguir graduar-se en una dura escola, sobresortint com a gent enèrgica i honesta.

Ja des dels 3 anys d’edat, un dels germans Grbic, Milos, va patir i va lluitar molt, sense comprometre mai els seus principis. Calmat i tranquil en aparença, no li agradava parlar massa, però quan ho feia cadascuna de les seves paraules tenia el seu significat, el que va fer de Milos un home escoltat i respectat sempre.

Milos va criar els seus dos fills, Vladimir i Nikola, amb la idea de que s’assemblessin molt. A l’igual que el seu pare, el Voleibol va ser pels seus fills una part molt important de les seves vides. A casa dels Grbic i a l’escola, en la que Milos n’era professor, el pare de ‘Vlado’ i ‘Niko’ els va introduir en l’esport, convertint-se en el seu primer entrenador de la que ha acabat sent una carrera professional al voleibol espectacular. Vladimir i Nikola estaven gairebé predestinats a arribar a l’elit i convertir-se en grans referents, havent heretat del seu pare la moralitat i la part més important del seu físic i esperit. Tots dos van arribar a ser copies exactes del seu pare, però difícil d’imitar, ja que havien de mantenir intactes les seves normes sobre la vida, sempre elevades, fins a l’últim sospir.

323899_nikola-milos-i-vladimir-grbic--klek-2008_f

Quan ‘Vlado’ i ‘Niko’ van donar l’últim adéu al seu pare, només un dia després van donar-se compte del gran home que havia estat Milos. El seu heroi d’infantesa, que captivava i agradava per la seva moralitat, força, duresa i sinceritat, era de fet el seu pare, que passava davant els ulls dels seus dos fills com una persona comuna, en tant que ell era pràcticament una figura de còmics amb els seus poders sobrenaturals per als seus fills.

Milos va ser un mestre a l’arrelar en els seus fills els autèntics principis esportius del voleibol, tant en els entrenaments, com de mode especial, durant els partits en els que un jugador d’alt nivell dona el cent per cent. Milos Grbic, insistia en un context esportiu autèntic: ‘estreny la mà del rival que t’ha vençut, però des d’aquell precís instant comença a pensar en la teva venjança’. Una vegada retirat i amb ‘Vlado’ i ‘Niko’ jugant a l’estranger, Milos va mantenir un contacte estret amb els seus dos fills per telèfon. Després de cada partit, els nois compartien la seva alegria amb ell quan guanyaven, i es lamentaven quan perdien. Les paraules del pare sempre calmaven, confortaven i animaven els dos astres Grbic.

2228_vanja-grbic-foto02-privatne-slike_af

*En la Segona Part de l’article parlarem del que va significar esportivament per als dos cracks mundials, Nikola y Vladimir Grbic, el seu pare, Milos Grbic, bronze al Campionat d’Europa de 1975 disputat a Iugoslàvia.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

‘Directius’ la secció de la Presidenta FCVb, Maribel Zamora

Què ens motiva a exercir de directius? Què ens preocupa en l’exercici de les nostres funcions? Què busquem en el nostre equip de treball? Quines necessitats tenim per realitzar la nostra tasca? Des d’aquest apartat us vull convidar a obrir, no només un espai, sinó la ment, l’ambició del creixement, el trencament de tòpics. I vull convidar-vos  a que ho fem junts, en col·laboració. Espero els vostres comentaris.

Maribel Zamora | Presidenta Federació Catalana de Voleibol

‘Racó de l’Entrenador català’ la secció del Tècnic FCVb, Eros Ortiz

Tinc el plaer de comunicar-vos, que el nou blog de la Federació Catalana de Voleibol, eina dirigida a totes aquelles persones vinculades al mon del vòlei, també tindrà un apartat, on vosaltres sereu els protagonistes.

En aquest espai volem recollir diferents aspectes que vosaltres creieu que poden ser atractius per a la resta. Com també articles, que en un moment donat, us han fet prendre una decisió important o fer reflexionar.

La nostre intenció, es poder afegir dos cops al mes, aquell material que ens feu arribar i poder compartir-la amb la resta d’entrenadors. D’aquesta manera, ajudar al creixement conjunt del vòlei català.

Eros Ortiz | Tècnic de Promoció i Vòlei Platja