Després d’un temps treballant a la CTARJ de la FCVB, puc dir sense massa marge d’error, que el tema més recurrent a les converses d’entrenadors, jugadors, altres àrbitres, etc amb mi, i sempre a mode de protesta o de pregunta, és el referent al criteri en el toc de dits, habitualment molt dirigit cap als “dobles” però que també s’inclou la retenció.

De manera recurrent existeix protesta sobre aquest aspecte, i la veritat és que habitualment no hi ha fòrums de discussió o de debat al respecte, així que he pensat que seria un bon tema per al blog.

Tampoc vull que aquest sigui un article enrevessat i ple de llenguatge tècnic, (principalment per què no ho pot ser, per què si pensem en el fons de la qüestió, la norma no ofereix cap mena de dubte: fer dobles és tocar la pilota dues vegades consecutivament i retenir-la és simplement que la pilota no surti rebotada). La norma sembla simple, però ens trobem amb un dels aspectes de l’arbitratge més discutits.

Hi ha algunes persones (en concret hi ha una entrenadora que jo tinc al cap ara i que no diré el nom perquè no s’enfadi) que sempre em diu: “perquè no s’aplica el reglament i prou?, és ben fàcil!”. Per  a mi sempre ha estat difícil d’explicar que efectivament els àrbitres fem complir el reglament, però s’ha de saber que el reglament és més ampli que la norma pròpiament dita: existeix el preàmbul del reglament, l’esperit de les regles, i les guies arbitrals, i és en el global en el que penso que jo puc aportar una visió útil per tothom mitjançant aquest article. Qui no tingui ganes de llegir pot anar directament al final on s’enumeren les diferents premisses sobre el criteri en el toc, animo a tos a llegir-ho fins al final doncs no només s’arribarà a les premisses sinó s’entendrà el perquè d’aquestes, aquesta és la meva intenció.

En el present, el nostre esport evoluciona cap una idea principal: menys interrupcions i més joc.

I com es pretén això? Reduint les possibilitats per cometre falta i augmentant les facilitats per la continuïtat del joc, només cal pensar en els darrers canvis de reglament.

Aquest no és un aspecte menor, el nostre esport vol evolucionar sense perdre la seva essència (crec que serà irrenunciable la norma de la rotació en el voleibol) en un joc que sigui fàcil de comprendre per l’espectador i atractiu per la seva difusió en els medis.

Sota aquest marc, trobem dins les guies arbitrals (document destinat a facilitar la interpretació de les normes quan puguin dur a malentesos o sigui necessari el seu aclariment) en referencia al toc: “Només s’han de castigar com a falta aquelles que es vegin”

Sembla una cosa evident no? Teòricament els àrbitres només xiulen allò que veuen oi? Doncs bé, si parlem del toc de dits això té una importància afegida. El que vol dir és que l’àrbitre només pot xiular allò que veu i no allò que imagina que ha passat. L’àrbitre ja no penalitzarà allò que sembla, que hi ha un indici o que no sona bé. Molt concretament no es penalitzarà un toc simplement perquè la pilota rodi, perquè faci soroll, per la posició prèvia, etc…

Aquesta darrera idea és una de les que més està costant introduir en el vòlei català. Encara hi ha molts participants que segueixen demanat faltes simplement perquè la bola gira o per què es detecta una errada tècnica. I això és important corregir-ho: l’errada tècnica passa a ser simplement una errada tècnica, no una falta del joc. Recordeu que és important que és visualitzi la falta. Els espectadors, aquells pels quals l’esport ha evolucionat (entre altres) no tenen per què ser coneixedors de la tècnica i no comprenen les coses si no les veuen.

És difícil convèncer a una persona de que un jugador ha tocat la pilota dues vegades quan ell no ho ha vist, quan fins i tot amb una realització televisiva d’alt nivell costa de veure…. Segurament un entrenador sap que un toc no ha estat perfecte o que hi ha hagut un defecte, però això no es tradueix en falta si no és visible.

En darrer curs d’entrenadors, un alumne em va dir: “entenc el que dius però això podria entrar en conflicte amb una falta de posició que el públic no entén”. Per mi és molt diferent. És veritat que en general el públic no compren les faltes de posició (fins i tot a molts àrbitres els hi costa), però un cop succeeix la pots explicar i qualsevol la pot comprendre. Simplement no l’ha sabut veure, i per televisió és molt fàcil de detectar. En canvi em sembla complicat convèncer a algú de que una persona ha tocat la pilota dues vegades quan veient el toc ell no ho ha apreciat.

En general tothom ha vist partits d’alt nivell, i no cal que anem a uns joc olímpics (que també), podem parlar de partits de seleccions, superlliga 1 o superlliga 2. Allà ens trobem amb un nivell d’exigència en el toc de dits bastant acceptat per tots els participants. De vegades he sentit  a persones (en partits de competicions inferiors) que es dirigeixen a mi dient-me “es que en superliga vale todo”, sense plantejar-se prèviament que és un criteri acceptat i que a més són, sobre el paper, els millors àrbitres de l’estat els que estan aplicant aquest nivell, molts d’ells àrbitres internacionals.

En aquestes categories ens trobem generalment participants que porten ja uns anys practicant l’esport i que també entrenen almenys 4 o 5 dies a la setmana entre 3 i 4 hores cada dia. De veritat li hem d’exigir més a un/a jugador/a que porta dos anys jugant i entrena tres hores a la setmana que a jugadors que tenen ja una trajectòria esportiva notable i que entrenen 4 hores al dia? Volem que es sigui més exigent amb esportistes que estan iniciant-se que amb esportistes internacionals?.

I aquesta em sembla la clau de la qüestió: el criteri adequat no pot ser exigir més si estem baixant la categoria. I sobre aquesta premissa és la que ens hem de moure, no sobre la contrària. I sobre aquesta idea em trobo amb molta “llegenda” urbana o tòpics.

L’altre dia, una col·locadora d’un equip de primera femenina, una persona amb un molt bon toc de dits va realitzar una col·locació a zona 4, ella mateixa va notar que el toc no era perfecte i va dir “buf”, jo no vaig xiular-li falta quan segurament ella ho hagués acceptat i hauria estat el més fàcil. Em trobo moltes vegades que es penalitza al bon col·locador simplement perquè quan baixa el seu nivell d’excel·lència el seu toc es veu diferent (o pitjor de l’habitual) i se’l sanciona, quan possiblement a l’altra banda de la xarxa, l’altre col·locador, col·loca sempre com el mal toc d’aquest bon col·locador, i com és allò habitual no se’l  sanciona. Per no parlar dels pobres centrals que moltes vegades els hi xiulem falta abans de que toquin la pilota, sense esperar el toc, suposant que faran falta.

S’ha de sancionar la falta, no el toc diferent. S’ha de castigar a tots els participants amb el mateix criteri i no segons com és de bo cadascun individualment. He de dir que en el meu cas, la col·locació a 4 de la col·locadora va ser atacada amb molta dificultat per l’atacant que va rebre un bloqueig i va perdre el punt. I és que el toc de dits quan parlem dels dobles té un aspecte molt interessant: el principal perjudicat d’una col·locació tècnicament no perfecta és el propi equip.

Molt freqüentment també observo entrenadors que simplement perquè la bola surt rodant de les mans d’un col·locador demanen falta. Heu provat de tirar una pilota contra la paret? Fa la paret dobles quan ens la torna rodant? I he vist a receptors rebent de mà baixa? Fan dobles que la pilota rebota dels seus braços rodant? És evident que la resposta a les dues preguntes que maliciosament plantejo és que no fan dobles, però són dues preguntes destinades a explicar que el fet de que una pilota surti rodant després d’una col·locació no vol dir que hi hagi hagut una falta.

A categories inferiors he trobat algun àrbitre que em diu: ”és que soc més exigent perquè així aprenen” O també: “els he xiulat molts dobles per ensenyar-los a tocar”. Em semblem dues premisses molt equivocades que tracto de canviar dia a dia. L’àrbitre està definit en el reglament com educador, i ho diu d’aquesta manera:  Siendo un educador – utilizando las reglas para castigar la injusticia o amonestar la mala conducta.

Bé,  que sigui un educador no vol dir que hagi d’ensenyar tècnica als jugadors, ni a tocar de dits, ha d’ensenyar les normes i evitar el mal comportament però no excedir-se en les seves funcions.

L’altre dia em van trucar dos equips, havien jugat l’un contra l’altre juvenil masculí de primera, i l’àrbitre havia castigat 50 faltes de dobles. Penseu que em trucaven tots dos. A nivell teòric no és incorrecte xiular 50 faltes de dobles en un partit, si hi són s’han de xiular, però tenim àrbitres que viuen al seu món i que “es carreguen dos sets” com si res, sense entendre la norma ni l’esperit. Tots dos equips protestaven per què no havien pogut jugar.

Alguns àrbitres també tenen coneixements de la tècnica per què són entrenadors, i/o jugadors, cosa que jo aplaudeixo. Això els permet conèixer millor el joc, les reaccions dels participants, etc… i és positiu, molt. Però això no es pot traduir en un criteri de dobles diferent als dels altres companys. No pot ser que segons si l’àrbitre és més o menys coneixedor de la tècnica castigui amb més exigència els tocs dels participants. L’únic criteri correcte és veure el doble toc i per veure que una persona toca la pilota dues vegades no ha de recórrer als teus coneixements tècnics, ha d’utilitzar simplement els ulls.

Els jugadors/es fan més faltes quan menys nivell tenen, però les fan pel simple fet de ser pitjors jugadors/es, no perquè sigui correcte exigir-los més. El nivell d’exigència ha d’anar cap a baix i no cap amunt: Quan més baixa sigui la categoria, l’adaptació de l’àrbitre a aquesta no pot ser exigint més, ha de ser exigint menys, per què aquesta adaptació permetrà que hi hagi joc  que és en definitiva el que és pretén.

Compte que el que llegeixi aquestes línies no s’emporti una mala impressió: Jo no estic dient que no es xiulin dobles ni que valgui tot, estic explicant quin ha de ser el criteri i la conseqüència de l’aplicació del criteri és la eliminació de faltes que no és veuen, no l’ eliminació absoluta de la falta.

Una guia per entendre quines son les faltes que s’han de xiular està relacionada amb la uniformitat durant tot el partit, m’explico. El criteri s’ha de mantenir durant tot el partit, i en tot moment, ha de ser clar i els participants l’han de comprendre. No és correcte canviar de parer segons el moment del partit, ens trobem àrbitres “valents” al començament dels sets que no mantenen el nivell quan arriben els moments “calents”. Una falta visible, és a dir, clara, és aquella que no ofereix dubte ni en el 7-3 ni en el 24-24.

Respecte al toc no només hi són els dobles, també podem parlar de la retenció. I en aquest aspecte hi ha una diferència molt gran, si bé el primer perjudicat en un toc no perfecte de dits és el propi equip, el primer beneficiat d’una retenció és l’equip que la fa, i es beneficia principalment per què li dóna un control sobre la pilota que li aporta avantatge per preparar el seu atac i que és il·legal.

El criteri de la retenció és el mateix que per als dobles: S’han de xiular les faltes que es veuen, però s’ha de tenir una atenció superior per evitar el benefici d’un col·locador que reté. I això és més difícil. En molts partits he vist una exigència alta que castiga als col·locadors que tenen un toc més reactiu amb dobles, i en canvi manca d’atenció amb els col·locadors que retenen simplement per què la pilota surt molt neta.

Sí, és més difícil xiular la retenció pel darrer aspecte comentat. S’ha d’estar atent. La clau per evitar les retencions és el temps que la pilota roman a les mans: Si aquest temps és excessiu o si és necessari parar la pilota per controlar-la i després col·locar-la, (és a dir, es produeixen dues accions: parar la pilota momentàniament i després col·locar-la), aquest toc ha de ser castigat.

 Aquest article expressa el meu punt de vista, aquell que trasllado a tots els cursos, i no ho faig per què em vingui de caprici, sinó que ho faig per què reglamentàriament és el que se’ns demana i és la tendència de joc, l’eslògan de la FIVB és : Keep the ball flying

Finalment us deixo diferents premisses que els àrbitres seguim per l’aplicació de la norma:

1-No deixar-se portar pel gir de la pilota

2-No valorar la posició prèvia ni posterior al contacte amb la pilota, només fixar-se en la finestra que inclogui les mans que contacten amb la pilota i valorar-ho

3-No és xiula d’oïda, ni pel soroll del toc ni per la protesta dels jugadors/entrenadors

4-Només es xiulen les faltes clares, aquelles que són visibles

5-En cas de dubte no xiulis la falta, més val no xiular una falta que s’ha comès que xiular una falta que no ha existit

6-No confondre el deixar jugar amb no xiular cap falta. És incorrecte que valgui tot, no és el missatge adequat ni el que es vol donar des de la CTARJ

En definitiva i com a idea final, el missatge que hem d’enviar al respecte al toc de dits és:

No val tot però deixem jugar

Joaquim Ventura – Tècnic CTARJ Federació Catalana de Voleibol

Aquesta temporada, que ja em iniciat, s’han posat en marxa molts canvis normatius i reglamentaris a les competicions catalanes en específic i en general a qualsevol competició de vòlei.

Aquest article pretén explicar els canvis a nivell reglamentari, els que afecten a totes les competicions en general, no aquells canvis normatius específics de la competició catalana.

Ara mateix tenim vigent el Reglament de Joc Edició 2015-16, aquell que es va aprovar al 34è Congrés de la FIVB realitzat al 2014.

A nivell general i pel que tothom parla , sembla que només s’hagi canviat la norma de la xarxa, i no és exactament així, penso que és el canvi més significatiu i amb més incidència al joc, però hi han més, alguns més tècnics i altres molt menors.

Pels més curiosos existeix un document PDF on es detallen totes les modificacions, son 5 pàgines on es poden veure, en aquest article només comentaré els més significatius sota el meu punt de vista.

De manera breu, doncs no es necessita explicació, em sembla interessant explicar que la zona lliure de fons es redueix en 1,5m i passa a ser de 6,5m.

També interessant és la possibilitat (que al nostre territori només s’aplica a la Superlliga) de que els equips amb dos lliures puguin inscriure fins a 14 jugadors. És un canvi que permet doblar totes les posicions.

Comentari a part mereix la confosa norma 4.2, i dic confosa doncs afecta a partits on el descans entre el segon i tercer set és de 10 minuts, no ens afecta en el dia a dia però causa sorpresa al llegir-la.

Com dic, existeix aquest PDF de cinc folis, al final d’aquestes pàgines podreu trobar el link per consultar-los.

Anem al que incideix més en el joc normal, per no allargar-me i tractar de que aquestes pàgines siguin “llegibles” ho he reduït en dos normes:

El primer que trobem és un petit punt que ha passat desapercebut per la majoria de gent, però a que nivell personal crec que és el segon punt més destacat dels canvis de reglament:

El fet que ara la jugada completada inclogui els punts resultants d’una sanció o les faltes per vuit segons, tenen una rellevant incidència sobretot en els reemplaçaments del lliure però també en l’autorització de substitucions. Tracto de posar un exemple:

Pensem en un equip en el que el seu central falla el servei i l’equip fa entrar a pista per aquest central (és a dir realitza un reemplaçament) al lliure expert en recepció. Imaginem que per la raó que sigui un jugador de l’equip contrari és castigat  amb una targeta vermella, doncs be, amb la nova redacció del reglament tenim una possibilitat nova: l’equip del que parlem rota i arriba al servei, aquest equip gràcies a la nova definició de jugada completada pot fer entrar al seu lliure especialista en defensa per el seu lliure especialista en recepció (novament realitza un reemplaçament), això que sembla tant obvi no és podia fer antigament i s’havia d’esperar que es jugues un punt. Perquè? Abans al igual que ara, per realitzar un reemplaçament s’ha d’esperar com a mínim que hi hagi hagut una jugada completada, la diferència és que antigament la definició de jugada completada només incloïa les accions de joc entenent-se l’inici de les accions de joc el moment que el jugador executava el servei, això deixava fora situacions com l’exemple que he relatat i que ara (penso que és un encert la nova norma) si es poden realitzar.

Finalment, ens trobem amb la norma de la xarxa, un nou canvi que és un tornar enrere però amb matisos, no és exactament que s’apliqui la norma com abans de la anterior modificació, és molt semblant simplement.

Ara mateix el reglament ens diu que quan es toca la xarxa és falta si es fa durant l’acció de joc i si es toca la part de la xarxa entre les antenes.

Tocar les antenes o la xarxa entre antenes no necessita explicació, però trobem una pregunta que ben resolta ens farà comprendre la nova norma: Que es considera l’acció de jugar la pilota?

Aquesta pregunta és intuïtivament evident, però a vegades lo intuïtiu és diferent segons la persona i les guies arbitres ens diuen:

Acció de joc és qualsevol acció dels jugadors propers a la pilota intentant jugar-la.

I també rebem la següent instrucció: l’acció de joc no s’acaba al contactar el jugador amb el terra, es completa l’acció quan aquest jugador recupera l’equilibri.

Això vol dir que un jugador que ja ha recuperat l’equilibri i inicia una nova acció pot tocar la xarxa sempre que aquesta nova acció no sigui una acció per jugar la pilota.

Amb les premisses a dalt explicades teòricament tenim una idea molt exacte del que pot ser falta i el que no.

Mirem uns vídeos:

Link 1

En aquest primer vídeo veiem una jugadora que baixant de bloqueig toca la xarxa, malgrat està girant-se durant l’aterratge, tal com especifica la norma, la jugadora no havia aterrat ni recuperat l’equilibri amb el que el contacte amb la xarxa es considera dins en la seva acció de bloqueig i per tant falta

Link 2

En aquest segon link veiem un jugador que després de rematar necessita recolzar-se en la xarxa per poder equilibrar-se, aquesta acció es considera dins de la acció de remat doncs malgrat el jugador haver aterrat la seva acció no està finalitzada i el fet de necessitar la xarxa, en aquest cas per frenar-se, provoca la falta.

Jo crec que amb aquestes idees es pot arribar a comprendre el nou concepte del que significa fer falta o no quan toques la xarxa.

En qualsevol cas, pels que llegeixin el punt del reglament 11.4, i potser tinguin algun dubte al respecte, adjunto un tercer link on es visualitzen totes les casuístiques (o moltes) possibles:

Link 3

Per la meva part acabo, convido a tothom que tingui algun dubte a que ens el pregunti doncs el resoldrem amb molt de gust, espero que hagi estat útil o si més no aclaridor.

VBRules of the Game – pertinent changes 2014 – es

Joaquim Ventura – Tècnic CTARJ Federació Catalana de Voleibol.

Hace ya mucho tiempo que vivo el voley playa y creo que hay creadas una serie de leyendas urbanas de muy difícil lucha puesto que está tan interiorizado el mensaje dentro de los participantes que enfrentarse a ello equivale a luchar contra molinos de viento. Además a mi me tocan de cerca por mi vinculación con el arbitraje.

Algunas de estas leyendas podrían ser la defensa de palas, colocar en suspensión…hoy voy a explicar la que creo más famosa, ¿es posible realizar un primer toque de dedos?

Muchos jugadores y entrenadores con los que he compartido este deporte piden de manera automática que el árbitro penalice como falta de doble golpe el contacto con el balón de un jugador cuando éste se realiza de dedos y es el primer toque del equipo. Mas de un amigo me ha hecho la consulta por facebook y hasta me han incluido en alguna discusión de algún grupo para aclarar el asunto. Hoy trataré de de hacerlo en este artículo.

Reglamentariamente hay un apartado del reglamento que es el que genera la confusión:

Lo que aquí el reglamento está diciendo en este apartado no es que no se pueda realizar un primer toque de dedos, lo que dice, es que si se realiza, se debe hacer mediante un toque simultaneo, y no será legal si se produce un contacto consecutivo.

El único caso en que está permitido realizar un primer toque de dedos ocurriendo toques consecutivos, es cuando el balón proviene de un ataque duro. Y hay que dejar claro, que el saque en ningún caso se considera un ataque duro.

O tratando de explicarlo con palabras menos arbitrales como toque consecutivo o simultaneo:

Si se realiza un primer toque de dedos, siempre existe la posibilidad de que el jugador realice un contacto limpio, perfecto  (a eso se le llama toque simultaneo), en ese caso el contacto será legal y  no se produce ninguna falta. ¿Cómo va a castigarse como doble cuando realmente no se ha producido tal doble?

En muchos de los cursos que imparto, cuando los alumnos tratan de buscar el apartado del reglamento donde aparezca que realizar un primer toque de dedos es falta automática se quedan asombrados pues tal norma no existe, y evidentemente no la encuentran.

¿Por qué esa leyenda? ¿Quiero fomentar esta técnica?

Nada más lejos, hay una razón muy sencilla, las posibilidades de realizar un primer toque de dedos y que este sea legal son muy bajas (que es diferente a decir que son nulas), por ello es mas sencillo tratar de auto prohibirse esta técnica que comprender la norma.

En este artículo lo que he tratado de que entendáis la norma, no pretendo que cambiéis vuestras técnicas de defensa o recepción pues realmente las posibilidades de defender/recibir de primer toque y de dedos y de manera legal seguirán siendo pocas cuando acabéis de leer el artículo, pero si me parece interesante el conocimiento de la norma, quizás por mi vertiente de árbitro me parece atrayente.

Adjunto dos videos con dos situaciones que os gustarán.

Joaquim Ventura | Responsable Vòlei Platja FCVb i Àrbitre Internacional Vòlei Platja

Una de les joies desconegudes de la Federació Catalana de Voleibol és la gestió de la pista de vòlei platja situada a l’estació del Nord. Desconeguda per molts, aquesta instal·lació ofereix la possibilitat de gaudir d’una bona pista per poder entrenar als posseïdors de la llicència de vòlei platja. Després de re-formular la normativa d’ús i millorar el control d’accés i participants, la FCVB va realitzar una inversió el passat mes de Setembre per la millora de les seves condicions.

Aquesta instal·lació que pertany a la UFEC (Unió de federacions Esportives de Catalunya), va ser cedida a la FCVB al 2008, per a l’entrenament de les seleccions catalanes i jugadors del Campionat de Catalunya de Vòlei Platja. És una instal·lació molt complerta i es troba en un lloc cèntric de la ciutat de Barcelona, però com podem veure en les imatges, es una instal·lació descoberta i tant la utilització com la climatologia passa factura.

El passat mes de setembre, tècnics de la FCVB, van realitzar un procés d’adaptació de la mateixa, per a poder començar la temporada en les millors condicions.

Després d’una bona netejada de les arrels que creixen sota la pista. Vàrem considerar canviar les bases dels pals. Aquestes, instal·lades i canviades ara farà uns 4 anys, es trobaven un pel febles. Fins al punt, en que la tensió de la xarxa feia que aquests ja comencessin a cedir. La incorporació d’unes bigues de ferro antioxidant faria que els pals no cedissin. Però la millor inversió va ser el petit encofrat per els pals. Una subjecció dels mateixos, que farà que l’ús i la climatologia no els faci malbé.

Un cop ben agafats els pals, vàrem aconseguir que l’UFEC fes una gran aportació. Gran hauria d’anar en majúscules, doncs 2 tones de sorra fan que avui en dia, la nostra pista sigui una de les millors instal·lacions de vòlei platja a Catalunya.

Es segueixen necessiten petites millores i per exemple el més vinent ja romandran disponibles per els usuaris eines que facilitaran la pujada i baixada de la xarxa així com la seva tensió.

Us convidem a conèixer aquesta instal·lació, dins de la nostre web, www.fcvolei.cat a l’apartat de vòlei platja, podreu trobar la normativa i la manera de sol·licitar el seu ús.

Eros Ortiz i Joaquim Ventura | Vòlei Platja FCVb

La temporada de platja ja s’ha iniciat a la Federació Catalana de Voleibol.  Després d’una fase de preparació intensa els partits oficials varen començar el passat 13 de desembre. 36 equips en total es varen ajuntar a Castelldefels per disputar una primera jornada d’èxit participatiu, ambient però en la que també la FCVB va prendre nota de diferents aspectes a modificar per assolir l’excel·lència d’aquest competició

Aquesta nova edició de la lliga presenta moltes novetats que li han donat un nou gir a la seva mentalitat, us volem explicar alguns fets destacats:

Dues fases, dues divisions: La lliga d’hivern ha començat amb la participació de 18 equips per gènere. Aquests 18 equips s’han dividit en tres grups que disputaran una primera fase de tres jornades. La lliga es veurà completada amb tres jornades posteriors on els sis millors equips de la primera fase es disputaran el títol de campió de primera divisió de la Lliga d’Hivern i la resta d’equips junt amb les noves incorporacions es disputaran el títol de segona divisió.

Destaquem també per tant, que la inscripció per a la segona fase està oberta a tothom.

Dates establertes: Des de l’inici de la competició, un aspecte important era l’establir un calendari estable que permetés a aquells que desitgessin participar organitzar els seus compromisos i planificar la seva participació. Les sis dates reservades per la competició es distribueixen una a cada mes i les podeu trobar a la normativa de la competició.

Web FCVB: Podeu consultar tot el referent a aquesta competició a la web de la FCVB, ja sigui les jornades i encreuaments, els partits disputats, resultats, participació, normativa i documents d’inscripció.

Horaris especials: Aquest és un dels aspectes especials d’aquesta competició diferenciador i pensat per els participants d’aquesta lliga. Tots els equips jugaran dos partits (al millor de tres sets) cada jornada, el fet diferencial recau en que aquests partits es jugaran o be de manera consecutiva o be amb el màxim d’un sol partit de descans entre mig. D’aquesta manera el que s’assolirà és un modus competitiu que no segresti als participants durant tota una jornada sinó que acoti el seu temps de joc.

Participació oberta: La inscripció a la lliga no està limitada a equips adscrits a algun club. Tothom que compleixi els requisits que marca la normativa podrà jugar-la encara que no pertanyin a un club.

Sistema de seus: Un dels problemes que plantejava l’organització d’una lliga era decidir els camps de joc en cada partit. La FCVB ha trobat la col·laboració de tres clubs catalans que faran d’hostes a cada una de les jornades. Beach Sports Catalunya, Club Vòlei Platja Arenys i Wings of Voley seran les entitats que rotativament proporcionaran als participants un espai adequat de joc.

Podria relatar molts més aspectes d’aquesta lliga però el que realment vull fer és destacar el canvi d’estil que hem volgut donar-li i que volem traslladar a totes les activitats federatives de platja. I aquest nou estil l’hem concretat en aquesta ocasió realitzant una normativa prèvia que vàrem traslladar tant a jugadors com a clubs, convocant una reunió on es va convidar a totes les parts i incorporant a la normativa canvis que es varen proposar en aquella reunió. Segur que així acosten més l’activitat als seus participants.

Us convido a assistir-hi.

Joaquim Ventura | Responsable Vòlei Platja FCVb

A l’apartat Vòlei Platja es podrà llegir sobre l’activitat federativa en tot el seu espectre, des de els campionats més populars fins a competicions internacionals amb participació catalana o feta aquí.

No només explicarem la competició en si, sinó també relatarem com la FCVb activa projectes i eines a disposició de tots els federats catalans.

Puntualment també farem esment d’algunes curiositats que aquest esport té i que són interessants de comentar.

Joaquim Ventura | Responsabel Vòlei Platja FCVb