Archivo por meses: marzo 2015

Justificació lògica de les adaptacions progressives Part 2, per Carlos García

INTRODUCCIÓ

En l’anterior entrada es va a desenvolupar la progressió en relació a la complexitat del joc. S’ha fet una proposta amb l’objectiu de trobar solucions a l’hora de adaptar el joc al nivell del jugadors/a tenint en compte el nombre d’ells que ha d’interactuar al mateix temps.

En aquesta segona part la proposta de adaptació jugarà amb aspectes que facin més fàcil en relació a les exigències reglamentàries/normatives que arbitren el joc. La dificultat s’ajustarà amb les tècniques utilitzades per a controlar la pilota, l’altura de la xarxa i dimensions del camp. Totes aquestes adaptacions ja han estat explicades amb les entrades anteriors.

ADAPTACIONS PROGRESIVES.

EN RELACIÓ A LA “DIFICULTAT”

El punt de partida, i al mateix temps de referència seran las normes del voleibol estàndard i les tècniques tradicionals d’aquest esport.

A grans trets,  això  ens porta a plantejar als jugadors la necessitat de realitzar tres tocs per tal d’atacar el camp contrari des de molt a prop de la xarxa, havent de colpejar la pilota de dits , avantbraços , amb gest de rematada i executant el servei amb velocitat que dificulti el control de la pilota per part de l’equip contrari. Molt be…i que passa si els jugadors/es no podem jugar sota aquestes circumstàncies…no podem rebre el servei a una zona propera a la xarxa… per tal de que el col·locador faci un passada cap a els laterals del camp… amb la necessitat de que sigui correcte i el jugador/a pugui utilitzar el gest de remat… amb l’objectiu d’atacar el camp contrari amb altes probabilitats d’aconseguir fer el punt.

1a progressió de menor dificultat

El servei (la seva velocitat), normalment està per sobre de les habilitats dels jugadors/es que l’han de rebre. Una primera adaptació per tal de treure-li dificultat al joc es permetre no més tipus de servei que siguin fundamentalment menys ràpids o directament eliminar el servei com tal i iniciant el joc amb el gest de dits o avantbraços. Es fonamental que el jugador/a tingui molt clar que s’han de fer els tres tocs que permetre el reglament i que ens permetran poder atacar el camp contrari des de prop de la xarxa

2a progressió de menor dificultat

Els jugadors/es no són capaços d’atacar la pilota a prop de la xarxa. El gest de remat no més s’ha d’utilitzar quan la col·locació (segon toc) aconsegueix enviar la pilota a prop de la xarxa. Intentar rematar amb la pilota molt llum de la xarxa es un error tàctic que treu molta eficàcia a la nostra acció (es molt millor passar la pilota amb el gest de dits amb precisió a una zona determinada). En resumen, el gest de remat apareix quan l’equip es capaç de realitzar una col·locació a prop de la xarxa. Fins a aquest moment, s’ha d’utilitzar el gest de dits preferiblement com a recurs per tal de passar la pilota a l’altre camp, preferiblement a zones determinades amb el objectiu de dificultar la construcció de l’atac contrari.

3a progressió de menor dificultat

I tu que faries per a aconseguir que arribi la col·locació al seu joc?

Jo et proposo que el “col·locador” agafi la pilota i es faci una autopassada abans de realitzar un toc de dits. Això facilitarà molt el control de la pilota i ens assegurarem que en moltes ocasions el tercer toc pugui ser atacat amb el gest de remat (o en un pas anterior , que ens facilitarà l’aprenentatge de la batuda , realitzar-lo saltant  amb gest de dits). A l’hora de iniciar-se en el gest de remat es millor fer-lo sense saltar (no més el braç d’atac amb el objectiu de tenir un millor control de la pilota) En resumen, que dels tres tocs, el primer sigui d’avantbraços…el segon s’agafi al dues mans i el jugadors/a es faci una autopassada per tal de tocar de dits i el tercer s’ataqui de dits saltant o amb gest de remat (sense salt  i amb salt desprès). La autopassada ens permetrà controlar la pilota i aconseguir completar més fàcilment el cicle de joc (els tres tocs), i al mateix temps anar aprenen els gestos bàsics del voleibol (al realitzar el toc després de la autopassada).

4a progressió de menor dificultat

I que faries si,a més a més,  el control de la recepció (primer toc) amb gest d’avantbraços/dits es deficient?

La següent adaptació seria poder agafar el primer i segon toc (amb posterior autopassada i toc de dits/avantbraços) sent no més colpejat directament (sense agafar-lo en cap moment) el tercer toc.

I si encara, més a més, no son capaços de controlar la pilota amb el tercer toc sense agafar-la?

Dons, agafar els tres tocs seria una bona solució (amb autopassada i posterior toc de dits/avantbraços). Aquesta opció només s’ha d’utilitzar/triar en el cas de que la col·locació es deficient i el jugador/a ha d’agafar la pilota per tal de que no toqui terra (col·locació tensa, trajectòria baixa..)

Això ens ajudarà a aprendre els gestos bàsics tenint sempre present la importància de realitzar la triangulació dels tres tocs des de les etapes més bàsiques/inicials  (la pilota sempre ha d’avançar cap a la xarxa des de el primer toc –recepció- i anar a zones  laterals properes a la xarxa –col·locació- per tal de poder utilitzar el remat –atac- o el gest més senzill alternatiu si la passada es dolenta –passar la pilota de dits/avantbraços-).

S’ha de tenir en compte que les trajectòries de la pilota quan realitzem passades entre companys han de ser altes (no tenses) per tal donar temps de reacció i ajust al company. A més a més, es molt important entendre que la pilota s’ha d’enviar cap a zones concretes no directament cap a el company (aquest ha d’anar a buscar la pilota a una zona determinada).

El tema de la triangulació i les trajectòries altes a l’hora de passar la pilota al company son molt importants ja des de aquestes etapes facilitades/bàsiques on ja han de participar al menys 2 jugadors/es per equip.

5a progressió de menor dificultat

I que farem si no saben ajustar-se de manera correcta respecte a la pilota abans de fer la autopassada?

 Han d’intentar fer el tres tocs amb “gestos acompanyats” semblants als gestos bàsics del voleibol, però amb la facilitat de poder agafar la pilota. Els “gest facilitat de dits” serà agafant la pilota just per sobre del cap i portant la pilota fins al front abans de estendre els braços de manera semblant al toc de dits (veure vídeo etapes Inivolei). Per altra banda utilitzarem el gest de “cullera per baix” (colzes estesos a l’hora d’agafar la pilota) amb dues mans per tal fer un gest similar als avantbraços.

I com aprendre aquest gestos acompanyats de manera correcta?

Es important, abans d’intentar colpejar la pilota aconseguir un bon ajust del jugador/a amb l’espai i l’objecte (la pilota). Moltes vegades podem veure que les diferències de nivell entre jugadors/es està marcada no tant per la qualitat del cop i si per l’ajust (desplaçament previ) abans d’aquesta acció del contacte amb la pilota.

Si el jugador/a vol utilitzar el “gest de dits” ha de situar-se JUST A SOTA DE LA PILOTA . La resta ha de ser jugada amb gest de “cullera” de front, lateral o lateral elevat…SEMPRE AMB DUES MANS I ELS COLZES ESTESOS PER TAL DE JUGAR LA PILOTA LLUNY DEL COS.

6a progressió de menor dificultat

I que hi ha més simple que això?

Dons l’essència del vòlei, que seria intentar que la pilota no toqui terra al teu camp i que ho faci en el del contrari,  agafant i llançant la pilota sempre a dues mans per sobre de la xarxa.

gràfic

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En les següents entrades tractarem d’explicar conceptes clau a tenir en compte a l’hora d’ensenyar a jugar tècnica i tàcticament de manera correcte i amb eficàcia.

Carlos García. Departament de Promoció.

Esperit de seguir polint a les properes joies brasileres als 84 anys. Història lligada al voleibol, per Felip Ruiz

El primer flirteig d’Helcio Macedo amb el voleibol va ser l’any 1975 quan de la mà del president de la Confederació Brasilera de Voleibol (CBV) en aquell moment, Carlos Arthur Nuzman, va començar l’aventura d’aquest professor d’educació física amb el món del voleibol al Brasil, fins avui. Des de llavors són ni més ni menys que 39 anys lligat al voleibol d’aquell país i amb moltes històries per explicar.

Als 84 anys d’edat és l’actual Cap d’Expedició de la selecció brasilera femenina que va competir al novembre passat als Jocs Sud-americans de Santiago de Xile i ha fet pràcticament de tot en aquests gairebé 40 anys a la CBV, com a primer entrenador de la selecció femenina el 1980, però el que veritablement ha apassionat a Helcio en tota la seva carrera esportiva ha estat ensenyar, havent passat per les seves mans tots els medallistes olímpics de la dècada dels 90, a excepció del lliure Serginho, ja que la figura del lliure no existia fins al 1997, com va assegurar el propi Macedo en declaracions a Globo Esporte l’any passat, ‘Serginho mai va estar en les seleccions de menors, és per això que mai vaig treballar amb ell. Em sento orgullós d’haver treballat amb la resta de campions, el més gratificant de tots aquests anys ha estat l’amor i respecte que em dispensa cadascun d’ells quan ens trobem ‘.

Tot indica que la història seguirà repetint-se amb les estrelles del futur que han passat per les mans d’Helcio i que brillaran en un futur molt pròxim. Gabriela, receptora de tot just 17 anys i jugadora de Maringà apunta per Helcio Macedo com una de les quatre principals promeses imminents del vòlei brasiler, al costat de l’oposada Loraine, la central Laisa i de la també receptora Lana, totes elles integrants de l’equip brasiler que es va proclamar campió de Sud amèrica.

‘Helcio ens ensenya molt cada dia, és una espècie de professor per a nosaltres per tot el que ha viscut dins del vòlei. Té molt tracte amb totes les jugadores i procura sempre mostrar bons i mals exemples de com fer. És molt afectuós amb totes, encara que com és normal imposi algunes regles en les concentracions i tornejos ‘, afirma Gabriela que està des de 2012 a les seleccions de menors.

helciomacedo-marcellopires2

Els mètodes d’Helcio mai van arribar a aclaparar als nois i noies que van passar per les seves mans. En tots els anys que ha estat al comandament de les seleccions de menors mai va tenir problemes per contenir la inquietud dels joves adolescents que van passar per ell, tot al contrari, destaca la seva calidesa i amabilitat amb ells, destacant el seu compromís al servei del voleibol brasiler durant gairebé quatre dècades.

‘A més de formar jugadors i jugadores de voleibol, la filosofia de treball de la CBV va tenir sempre com a objectiu educar aquests joves. Ho van entendre tots els que van passar per les seleccions i mai vam tenir un problema greu. És normal que hi hagi una mica de fricció amb algun, però és aquí on vam haver d’asserenar-nos i mostrar-los el bon camí ‘, comenta Helcio Macedo.

Tot i portar lligat com hem escrit gairebé quaranta anys amb la CBV, la relació de Helcio Macedo amb ells comença molt abans, concretament el 1951, sent col·locador de Olimpico, equip establert aleshores a Belo Horizonte, fent part de la primera selecció brasilera campiona de Sudamèrica. Retirat en 1957, és uns anys després quan la seva dedicació i passió pel voleibol augmenta considerablement, ajudant a formar generacions de campions d’aquest esport, presidint fins i tot la Federació minera de voleibol, però acabant en el que més li agrada, que és ensenyar i formar autèntics campions.

#3 Plantilles de dades, per Albert Iricibar

Com es va indicar en l’anterior escrit, un cop determinem la informació que volem recollir i quins sistemes de valors utilitzarem, s’ha de dissenyar una manera de facilitar aquesta recollida de dades.

Podríem dir que bàsicament hi ha 2 formats, paper i informàtic.

En paper és, en principi, més senzill a l’hora de recollir les dades, no requereix de gaire aprenentatge i es barat, no es necessita d’un ajudant per agafar dades si es vol realitzar en directe al partit. Un cop finalitzat s’ha de transcriure aquestes dades a un format més ordenat i entenedor, normalment es passa a una plantilla Excel ja preparada on es realitzaran els diferents càlculs. El primer exemple es senzill, es tracta de anar anotant la freqüència de cada acció per després passar-ho a una fulla Excel i treure els acumulats.

1

Aquest segon model es una mica més complex, però en podrem treure molta més informació. Direcció d’atacs i la distribució per rotació, i també la seqüència de cada jugada segons la recepció.

2

El format informàtic, depenent del sistema que s’utilitzi es molt més complex (Excel, Acces, Datavolley, Click&Scout, etc.), requereix de cert aprenentatge i pràctica, i es bastant més car que una fulla de paper, ja que s’ha de tenir un ordinador portàtil o “tablet” amb un software (ja tingui llicència o no). També com a part “dolenta” es que si es vol agafar dades en directe es necessita un ajudant ja que el mateix entrenador no podrà fer-ho. Per altre banda,  aporta uns avantatges importants, que al posar les dades directament a la fulla, es realitzaran els càlculs en temps real, i altres dades interesants com els percentatges de rendiment i eficàcia, dades acumulades, realització de gràfiques, percentatges de distribució…, tot dependrà del que vulguem extreure. I que amb molta pràctica, cada cop es poden anar recollint més dades en el mateix temps.

Com mostraré a continuació, Excel, es una eina molt potent per a poder recollir dades, tant omplint dades directament en temps real com després d’agafar-les d’una fulla de paper. Vull dir que no cal tenir una llicència de DataVolley per obtenir dades molt interesants.

Els dos gràfics a continuació mostren en una fulla acumulada de dades els càlculs de rendiment i eficàcia dels jugadors en diferents elements del joc, amb la seva freqüència per cada criteri de valoració. A més també s’ha recollit la distribució del col·locador (la freqüència d’atac per cada zona).

Aquest model es pot utilitzar post-partit agafant les dades amb una fulla de paper i marcant amb punts cada acció i després passar-ho al Excel.

3

Com es veu en el següent gràfic, es pot recollir les dades directament amb un senzill codi (columna de registre) i utilitzant formules ja establertes en les cel·les de freqüència per a que es vagi sumant les dades. El nivell de complexitat d’aquesta segona part es més alt i requereix aprenentatge.

4

Per finalitzar, vull indicar que qualsevol format es bo, sols s’ha d’adequar al que necessitem i posar-ho en pràctica, ja que el model dissenyat segur anirà canviant a mesura que es fa ús d’ell. Es la única manera de veure si funciona o no, i com es pot millorar.

Albert Iricibiar | Tècnic Grup Femenú GET Blume Voleibol

‘INIVÒLEI’ Justificació lògica de les adaptacions progressives Part 1, per Carlos García

INTRODUCCIÓ

L’Inivòlei neix, o es planteja també podríem dir, per la necessitat d’adaptar el voleibol tradicional a les capacitats psicològiques, cognitives i motrius dels practicants de curta edat biològica (també aplicable als que s’inicien en la pràctica del mateix que depenen del seu nivell hauran de d’aturar-se més o menys en les primeres etapes).

Els requeriments psicomotrius i coordinatius que demana un joc com el voleibol estan fora de l’abast dels més petits i per això cal eliminar complexitat i dificultat a les situacions que els plantegem amb l’objectiu que puguin tenir èxit per a resoldre les situacions de joc a les que s’enfronten. Per tal de que el joc sigui motivant i significatiu en relació a l’aprenentatge s’ha de oferir al nen/a feines properes a la seva capacitat. Hi ha una dita tradicional que diu … “Si la pastanaga no està a prop de la boca del burro aquest no es mou, no camina”.

La complexitat serà adaptada en funció al nombre de jugadors/es que componen l’equip. La dificultat s’ajustarà amb les tècniques utilitzades per a controlar la pilota, l’altura de la xarxa i dimensions del camp. Totes aquestes adaptacions ja han estat explicades amb les entrades anteriors.

L’objectiu d’aquesta nova entrada es resumir de manera esquemàtica quines són les adaptacions aplicades de manera progressiva, partint del voleibol tradicional fins a arribar a situacions simples però amb l’essència del joc. L’objectiu bàsic del joc nostre és intentar que la pilota no toqui a terra en el meu camp i ho faci en el del contrari, tenint en compte que la pilota ha de superar en els dos casos la xarxa per la part superior.

ADAPTACIONS PROGRESIVES.

EN RELACIÓ A LA “COMPLEXITAT”

Partint del 6×6 del voleibol tradicional hem de simplificar la relació entre els jugadors i el seu rols en el joc.

1a progressió de menor complexitat

Per a això, el format 4×4 que tots coneixem del Minivoley és solució perquè, mantenint els mateixos rols que en 6×6, estiguin repartits en un menor nombre d’individus. Al 4×4 està ben diferenciada la persona que és responsable del segon toc (col·locador), així com les persones que es encarregar de realitzar el tercer toc i de rebre el servei del contrari (atacants-receptors). També està representat en aquest format el jugador defensa que té funcions de defensa i recepció bàsicament.

2a progressió de menor complexitat

Si volem simplificar la situació que li oferim al jugador/a s’ha d’eliminar el jugador/a “saguer” (ara s’han d’entendre només dos jugadors a l’hora de rebre i defensar el camp propi). D’altra banda seguim mantenint el paper de la persona responsable del segon toc. En resumen, es l’hora de jugar el 3×3.

3a progressió de menor complexitat

I que fem ara? Que jugador eliminem? Al “col·locador” i juguem  “2 en paral·lel” o eliminem a un “jugador atacant-receptor” i juguem amb “una davant i un altre darrere”?

La meva opinió és que no és lògic eliminar al col·locador ja que això provocaria uns desplaçaments del jugador/a que ha de realitzar el segon toc que, més enllà que dificultin la situació, no ho estem demanant en el format del 6×6 bàsic propi de l’iniciació esportiva. En aquest format normalment “col·loca” la persona que està en zona 3 i no s’ha de desplaçar des de la part mitjana-posterior del camp per anar a realitzar aquest segon toc … llavors… per que hauríem de demanar-lo en una situació en la que busquem facilitar les coses el jugador/a?.

La lògica apunta que la següent situació hauria de ser 2×2 amb un jugador a prop de la xarxa (rol de col·locador) i un jugador enrere (rol d’atacant-receptor). Amb aquesta situació eliminem la coordinació/comunicació entre els dos jugadors atacants-receptors del 3×3 i aconseguim que els dos jugadors tinguin rols molt diferenciats reduint el marge de l’error a l’hora de jugar la pilota. El davanter sap que ell només ha de responsabilitzar-se del segon toc (i en el pitjor dels casos de rebre la pilota que li ve al cos) i el saguer sap que ha de responsabilitzar-se de fer el primer i tercer toc.

S’ha d’aclarir que les pilotes que es quedin prop o per sobre de la xarxa (excepte les que procedeixen del servei de l’equip contrari) han de ser atacades directament pel jugador davanter cap al camp contrari (aquesta és l’única situació on no s’ha de animar o animar els jugadors a completar el cicle dels tres tocs).

4a i 5a progressió de menor complexitat

Tots pensareu que el següent pas lògic seria el 1×1 però hi ha una situació molt interessant a mig camí i que està justificada per la importància d’intentar defensar l’essència del “equip” en un joc col·lectiu com és el voleibol tradicional.

El denominat (1+1) x (1+1) redueix complexitat pel que fa al 2×2 (només hi ha una persona al camp i sap que haurà de colpejar la pilota si o si) però d’altra banda sap que ha de coordinar-se amb el company perquè a la següent jugada sigui ell qui jugui. Cadascuna de les jugades son individuals però els punts es sumen “en equip” amb la qual cosa hi ha una dependència que vincula a tots dos jugadors/es.

Per últim, la situació més simple que li podem oferir a un jugador sense perdre cap de l’essència del voleibol (defensar el camp propi i atacar el del contrari per sobre de la xarxa) es el 1×1 on el jugador no s’ha de coordinar/comunicar amb cap altre company i ell mateix assumeix tots els rols possibles.

bnlo

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En la propera entrada desenvoluparen la part 2 on parlarem de les adaptacions progressives en funció de la DIFICULTAT.

 

Carlos García. Departament de Promoció.

Leyendas urbanas del Vòlei Playa, ¿es falta realizar un primer toque de dedos?, per Quim Ventura

Hace ya mucho tiempo que vivo el voley playa y creo que hay creadas una serie de leyendas urbanas de muy difícil lucha puesto que está tan interiorizado el mensaje dentro de los participantes que enfrentarse a ello equivale a luchar contra molinos de viento. Además a mi me tocan de cerca por mi vinculación con el arbitraje.

Algunas de estas leyendas podrían ser la defensa de palas, colocar en suspensión…hoy voy a explicar la que creo más famosa, ¿es posible realizar un primer toque de dedos?

Muchos jugadores y entrenadores con los que he compartido este deporte piden de manera automática que el árbitro penalice como falta de doble golpe el contacto con el balón de un jugador cuando éste se realiza de dedos y es el primer toque del equipo. Mas de un amigo me ha hecho la consulta por facebook y hasta me han incluido en alguna discusión de algún grupo para aclarar el asunto. Hoy trataré de de hacerlo en este artículo.

Reglamentariamente hay un apartado del reglamento que es el que genera la confusión:

Presentación1

Lo que aquí el reglamento está diciendo en este apartado no es que no se pueda realizar un primer toque de dedos, lo que dice, es que si se realiza, se debe hacer mediante un toque simultaneo, y no será legal si se produce un contacto consecutivo.

El único caso en que está permitido realizar un primer toque de dedos ocurriendo toques consecutivos, es cuando el balón proviene de un ataque duro. Y hay que dejar claro, que el saque en ningún caso se considera un ataque duro.

O tratando de explicarlo con palabras menos arbitrales como toque consecutivo o simultaneo:

Si se realiza un primer toque de dedos, siempre existe la posibilidad de que el jugador realice un contacto limpio, perfecto  (a eso se le llama toque simultaneo), en ese caso el contacto será legal y  no se produce ninguna falta. ¿Cómo va a castigarse como doble cuando realmente no se ha producido tal doble?

En muchos de los cursos que imparto, cuando los alumnos tratan de buscar el apartado del reglamento donde aparezca que realizar un primer toque de dedos es falta automática se quedan asombrados pues tal norma no existe, y evidentemente no la encuentran.

¿Por qué esa leyenda? ¿Quiero fomentar esta técnica?

Nada más lejos, hay una razón muy sencilla, las posibilidades de realizar un primer toque de dedos y que este sea legal son muy bajas (que es diferente a decir que son nulas), por ello es mas sencillo tratar de auto prohibirse esta técnica que comprender la norma.

En este artículo lo que he tratado de que entendáis la norma, no pretendo que cambiéis vuestras técnicas de defensa o recepción pues realmente las posibilidades de defender/recibir de primer toque y de dedos y de manera legal seguirán siendo pocas cuando acabéis de leer el artículo, pero si me parece interesante el conocimiento de la norma, quizás por mi vertiente de árbitro me parece atrayente.

Adjunto dos videos con dos situaciones que os gustarán.

Joaquim Ventura | Responsable Vòlei Platja FCVb i Àrbitre Internacional Vòlei Platja