Archivo por días: 13 marzo, 2015

‘INIVÒLEI’ Justificació lògica de les adaptacions progressives Part 1, per Carlos García

INTRODUCCIÓ

L’Inivòlei neix, o es planteja també podríem dir, per la necessitat d’adaptar el voleibol tradicional a les capacitats psicològiques, cognitives i motrius dels practicants de curta edat biològica (també aplicable als que s’inicien en la pràctica del mateix que depenen del seu nivell hauran de d’aturar-se més o menys en les primeres etapes).

Els requeriments psicomotrius i coordinatius que demana un joc com el voleibol estan fora de l’abast dels més petits i per això cal eliminar complexitat i dificultat a les situacions que els plantegem amb l’objectiu que puguin tenir èxit per a resoldre les situacions de joc a les que s’enfronten. Per tal de que el joc sigui motivant i significatiu en relació a l’aprenentatge s’ha de oferir al nen/a feines properes a la seva capacitat. Hi ha una dita tradicional que diu … “Si la pastanaga no està a prop de la boca del burro aquest no es mou, no camina”.

La complexitat serà adaptada en funció al nombre de jugadors/es que componen l’equip. La dificultat s’ajustarà amb les tècniques utilitzades per a controlar la pilota, l’altura de la xarxa i dimensions del camp. Totes aquestes adaptacions ja han estat explicades amb les entrades anteriors.

L’objectiu d’aquesta nova entrada es resumir de manera esquemàtica quines són les adaptacions aplicades de manera progressiva, partint del voleibol tradicional fins a arribar a situacions simples però amb l’essència del joc. L’objectiu bàsic del joc nostre és intentar que la pilota no toqui a terra en el meu camp i ho faci en el del contrari, tenint en compte que la pilota ha de superar en els dos casos la xarxa per la part superior.

ADAPTACIONS PROGRESIVES.

EN RELACIÓ A LA “COMPLEXITAT”

Partint del 6×6 del voleibol tradicional hem de simplificar la relació entre els jugadors i el seu rols en el joc.

1a progressió de menor complexitat

Per a això, el format 4×4 que tots coneixem del Minivoley és solució perquè, mantenint els mateixos rols que en 6×6, estiguin repartits en un menor nombre d’individus. Al 4×4 està ben diferenciada la persona que és responsable del segon toc (col·locador), així com les persones que es encarregar de realitzar el tercer toc i de rebre el servei del contrari (atacants-receptors). També està representat en aquest format el jugador defensa que té funcions de defensa i recepció bàsicament.

2a progressió de menor complexitat

Si volem simplificar la situació que li oferim al jugador/a s’ha d’eliminar el jugador/a “saguer” (ara s’han d’entendre només dos jugadors a l’hora de rebre i defensar el camp propi). D’altra banda seguim mantenint el paper de la persona responsable del segon toc. En resumen, es l’hora de jugar el 3×3.

3a progressió de menor complexitat

I que fem ara? Que jugador eliminem? Al “col·locador” i juguem  “2 en paral·lel” o eliminem a un “jugador atacant-receptor” i juguem amb “una davant i un altre darrere”?

La meva opinió és que no és lògic eliminar al col·locador ja que això provocaria uns desplaçaments del jugador/a que ha de realitzar el segon toc que, més enllà que dificultin la situació, no ho estem demanant en el format del 6×6 bàsic propi de l’iniciació esportiva. En aquest format normalment “col·loca” la persona que està en zona 3 i no s’ha de desplaçar des de la part mitjana-posterior del camp per anar a realitzar aquest segon toc … llavors… per que hauríem de demanar-lo en una situació en la que busquem facilitar les coses el jugador/a?.

La lògica apunta que la següent situació hauria de ser 2×2 amb un jugador a prop de la xarxa (rol de col·locador) i un jugador enrere (rol d’atacant-receptor). Amb aquesta situació eliminem la coordinació/comunicació entre els dos jugadors atacants-receptors del 3×3 i aconseguim que els dos jugadors tinguin rols molt diferenciats reduint el marge de l’error a l’hora de jugar la pilota. El davanter sap que ell només ha de responsabilitzar-se del segon toc (i en el pitjor dels casos de rebre la pilota que li ve al cos) i el saguer sap que ha de responsabilitzar-se de fer el primer i tercer toc.

S’ha d’aclarir que les pilotes que es quedin prop o per sobre de la xarxa (excepte les que procedeixen del servei de l’equip contrari) han de ser atacades directament pel jugador davanter cap al camp contrari (aquesta és l’única situació on no s’ha de animar o animar els jugadors a completar el cicle dels tres tocs).

4a i 5a progressió de menor complexitat

Tots pensareu que el següent pas lògic seria el 1×1 però hi ha una situació molt interessant a mig camí i que està justificada per la importància d’intentar defensar l’essència del “equip” en un joc col·lectiu com és el voleibol tradicional.

El denominat (1+1) x (1+1) redueix complexitat pel que fa al 2×2 (només hi ha una persona al camp i sap que haurà de colpejar la pilota si o si) però d’altra banda sap que ha de coordinar-se amb el company perquè a la següent jugada sigui ell qui jugui. Cadascuna de les jugades son individuals però els punts es sumen “en equip” amb la qual cosa hi ha una dependència que vincula a tots dos jugadors/es.

Per últim, la situació més simple que li podem oferir a un jugador sense perdre cap de l’essència del voleibol (defensar el camp propi i atacar el del contrari per sobre de la xarxa) es el 1×1 on el jugador no s’ha de coordinar/comunicar amb cap altre company i ell mateix assumeix tots els rols possibles.

bnlo

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En la propera entrada desenvoluparen la part 2 on parlarem de les adaptacions progressives en funció de la DIFICULTAT.

 

Carlos García. Departament de Promoció.