Archivo por meses: abril 2015

Entrenador: profesionalización y formación, per Oscar Novillo

¿Preparados para una nueva reflexión? En este caso incidiremos en la situación actual del entrenador… ¿Es el alto nivel el ámbito donde poder optar a la profesionalización, o pasa a ser el trabajo en la base? ¿Qué anima al entrenador a formarse? ¿Precisa la situación actual de cambios normativos?

Actividad vocacional en la mayoría de los casos, la crisis económica ha dejado un panorama realmente desalentador para el voleibol, y el deporte profesional en general.

Exceptuando el fútbol, y en gran medida por la flexibilidad con la que es tratado por el fisco, el resto de ligas nacionales se han visto seriamente devaluadas en los últimos años.

En concreto, las superligas de voleibol, han sufrido un grave retroceso hacia el amateurismo debido a la inevitable pérdida de recursos de los clubes en sus proyectos de élite.

Muchos de los jugador@s profesionales han tenido que emigrar y buscar la continuidad de sus carreras fuera de nuestras fronteras, y para los entrenadores no ha sido muy distinto. Deportes como el balonmano, con prestigio internacional, no lo han tenido difícil para que sus mejores profesionales encuentren cabida en ligas internacionales.

En volei, ya son pocos los entrenadores profesionales vinculados a la élite, y el resquicio más habitual para optar por la profesionalidad está empezando a ser trabajar en una estructura de club, aunque un gran número de entrenadores contemplan el voleibol como una mera actividad complementaria a un trabajo algo más seguro y fiable.

DSC_0163

La nueva ley del deporte no va a ayudar a que esta situación mejore, muy al contrario, forzará (si nada lo remedia) una reducción de las ya escasas compensaciones que se reciben por entrenar  equipos y se generarán dudas en quién compagina el volei con otra actividad laboral por las posibles incompatibilidades fiscales.

Los clubes, sin la llegada de esa ley de mecenazgo que nos equipare a la mayoría de países europeos en incentivos fiscales para empresas, no contarán con facilidades para proveer de recursos a proyectos ambiciosos en sus primeros equipos.

¿Y esta situación repercute de alguna manera en entrenadores y su formación? Lógicamente…

Los cursos con los que, actualmente, los entrenadores consiguen la titulación para desarrollar su “trabajo”, aportan una buena base para comenzar la andadura, pero los conocimientos adquiridos en ellos no son definitivos, necesitan ser completados y actualizados periódicamente mediante una formación continua.

La experiencia que va adquiriendo el entrenador con el desarrollo de la actividad será de gran valor, pero si los proyectos se limitan a la base la utilidad se relativiza. El nivel de las ligas estatales absolutas, tampoco ayuda a que los técnicos de clubes inmersos en ellas crezcan, y no resulta nada sencillo ver retransmisiones de voleibol de alto nivel, ligas internacionales o competiciones de selecciones.

Con este panorama no es sencillo adquirir un bagaje formativo suficiente para afrontar con garantías retos deportivos, de ahí el compromiso de la FCVB en facilitar esa formación mediante las actividades propuestas desde la colegiatura.

Pero no todos los entrenadores cuentan con la misma inquietud por la formación. Suele ser la profesionalización lo que estimula a entrenadores a invertir tiempo y recursos en su formación, pero si resulta tan complicado adquirirla mediante proyectos de alto nivel, ¿qué alternativa queda?

Tal vez debamos plantearnos si las limitaciones existentes para un entrenador a la hora de compaginar el trabajo en diferentes clubes, deberían mantenerse. Posiblemente, si un entrenador contara con libertad para asumir varios proyectos, en un mismo club o en diferentes, unido a un cambio de filosofía con respecto al enfoque de los objetivos en categorías inferiores, tendiendo a dar mayor importancia a la formación que a la competición, veríamos incrementado el número de profesionales.

Tal vez este entrenador, que va adquiriendo más experiencia y formación, sea valorado de forma especial para proyectos de iniciación más ambiciosos y pueda conseguir una compensación algo superior por ellos con lo que vería recompensada su apuesta.

Tal vez, el hecho de poder “facturar” trabajo a un nivel que realmente compense, podría facilitar la incorporación al mundo del deporte en la base, de la figura del profesional autónomo, que podría acabar siendo la solución legal para muchos clubes o instituciones.

Está claro que esta reflexión de la que quiero haceros partícipes contiene un montón de matices discutibles. Ahora os doy la oportunidad a vosotros de enriquecerla con vuestras aportaciones…

 OSCAR NOVILLO

La utilització de les línies de referència a l’Inivòlei. La línea de 1.5m , per Carlos García

INTRODUCCIÓ

En les anteriors entrades al blog heu pogut veure les diferents dimensions del camp en funció al nivell dels jugadors/es. A més a més de les dimensions pròpies del terreny de joc hi ha una sèrie de línies de referència pintats al terra que son molt importants a tenir en compte si volem que els jugadors/es desenvolupen un aprenentatge correcte.

Al nivell 2 (i es manté als tots tres nivells superiors)  de l’Inivòlei apareix la denominada “línea de 1.5m” i en aquest article volem explicar-vos el seu objectiu.

LINEA “1’5m”.

En el moment que el format de joc es de 2×2 o superior (3×3 o 4×4) s’ha d’ordenar als jugadors de una manera tàctica correcta.  Quan hi ha dos jugadors/es al mateix terreny apareix el repartiment de l’espai per tal ser eficaços en la fase d’atac i de defensa. A l’hora d’aquest repartiment es clau el nivell de comunicació (la seva complexitat).

grafic1

Per tot això, delimitar les accions dels jugadors/es davanters i del saguers mitjançat una línea dibuixada a 1,5m de la xarxa, ens ajudarà a diferenciar molt clarament els rols dels jugadors/es i també simplificar la comunicació entre ells.·

- El jugador davanter no ha de trepitjar aquesta línea per tal d’anar a buscar pilotes que son responsabilitat del saguer. En totes les etapes de l’Inivòlei no més hi ha un jugador a la xarxa)·

- La línea delimita els rols dels jugadors/es.o    El davanter només ha d’actuar quan la pilota cau dintre d’aquestos 1,5m (remat/dits/dits en suspensió) o quan aquesta passa molt a prop de la xarxa (bloqueig).

El davanter es el responsable del segon toco    El davanter mai rebre el primer toc, amb l’única excepció de quan la pilota toca la xarxa i cau a la seva zona.

El davanter mai ha de passar la pilota cap a l’altre camp amb gest d’avantbraços. En el cas de que agafi el primer toc d’avantbraços haurà de deixar la pilota al seu camp per tal de realitzar els tres tocs i completar el cicle de joc. (qualsevol dels altres tres jugadors/es ha de realitzar la col·locació -segon toc-).

Els saguers son els responsables de rebre (primer toc)  totes les pilotes que cauen fora de les 1,5m.

Els saguers son els responsables d’atacar el camp contrari (tercer toc) i també de defendre els atacs de l’altre equip (principalment fora de la línea de 1,5m).·

- D’aquesta manera hi ha clarament diferenciats els jugadors/es “atacant-defensor” i el jugador “col·locador-bloquejador”. Aquesta formació permet a l’equip jugar amb estructures reduïdes similars al voleibol tradicional.

grafico2

Aquesta línea ajuda a evitar principalment que el jugador davanter rebre pilotes que li impedeixin realitzar la seva principal funció que no es altre que la col·locació i també el bloqueig quan sigui oportú.  En el cas de que el jugador davanter agafi el primer toc fora de la línea de 1,5m…qui altre jugador farà la col·locació?. En qualsevol del casos serà un jugador saguer amb una acció de desplaçament “en penetració” que provocarà una complexitat afegida fora de l’abast de les habilitats dels jugadors/es. Si agafem com a referència el sistema tàctic d’atac més simple en el voleibol 6×6, que es el “col·locador a torn des de zona 3”, y que serà el primer que utilitzen quan juguin en les següents etapes després de l’Inivòlei, ens adonarem que s’ha d’evitar aquestes col·locacions amb penetració. Si quan juguem 6×6 no hi ha aquest tipus de col·locació… perquè s’ha d’utilitzar en una etapa més primerenca?

Esteu d’acord amb aquesta justificació?

En la següent entrada tractarem d’explicar l’objectiu d’altre línea…la “dels col·locadors” del nivell 2.

Carlos García. Departament de Promoció.

 

L’aparició del voleibol com a esport a la TV del Japó (1ª Part), per Felip Ruiz

Definir la popularitat d’un esport no és tan fàcil com el que sembla. És la quantitat de jugadors, d’espectadors, el muntant dels diners en premis o el nombre d’estrelles que s’exhibeixen a TV? Al Japó no li falten ni esports, ni estrelles. Golf, beisbol, futbol i pesca, poden tots ells pretendre ser el número u dels esports al país nipó, però una pretensió d’aquest tipus per part del Voleibol minvaria la seva credibilitat.

No obstant això, el Voleibol pesa, i molt, amb la seva presència en la cobertura televisiva del Japó. Els partits entre equips nacionals es retransmeten sempre en ‘prime time’ i mentre les retransmissions puguin no ser en rigorós directe la cobertura comença abans que el partit acabi, només amb una hora de retard aproximadament. Llavors, com pot un esport que no pretén ser el número u en la TV nipona originar una cobertura televisiva tant important? La resposta es remunta a fa més de 40 anys en el passat, i gira al voltant de l’enigmàtica figura de Yasutaka Matsudaira, un dels gegants d’aquest esport al Japó, tant com a entrenador i executiu, com un home que va advertir la importància que tenen els mitjans de comunicació per elevar el perfil d’aquest esport.

Partint de la base que els mitjans de comunicació són crucialment importants per al nostre esport, la televisió és, encara més, l’eina més eficaç que existeix per atraure els espectadors. No obstant això, no hem d’oblidar que una nova era dels mitjans pot produir-se sobtadament, encara que ningú creu que els mitjans de comunicació puguin veure modificat el seu futur.

Matsudaira, assistent de l’equip masculí del Japó que va guanyar la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de Tòquio en 1964, es va adonar d’això feia temps i sempre va tractar d’inculcar als seus jugadors la idea que la popularitat era molt important, perquè quan la gent t’envolta, t’aplaudeix i et dóna suport, pots trobar la teva pròpia motivació, per aquest motiu l’única manera que imaginava per animar els jugadors va ser fer-los saber quant els admirava el poble japonès i quant esperava d’ells. Matsudaira va subratllar sempre el deure que tenen els atletes a respondre a les expectatives del gran públic. Això és particularment cert al Japó, on són primordials les obligacions i esperances dels grups i comunitats. Cercar la glòria individual a un equip esportiu, no encaixa en l’estil japonès.

El repte de Matsudaira era elevar el perfil dels seus jugadors i del seu esport, i ho va aconseguir. Hi havia en els anys 60 una dita popular al Japó: ‘Tahio, Giants, tamagoyaki’, i el mateix Matsudaria va modificar aquestes paraules entre els més joves a ‘Tahio, Giants, equip de voleibol de Matsudaira’.

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

hqdefault