Archivo por meses: enero 2016

Bernardinho: Caràcter i cor en la mateixa dosis d’intensitat. Història de Katilane Bezerra, per Felip Ruiz

De tots els amants del voleibol mundial es sapigut del caràcter del gran entrenador brasiler Bernadinho, fins i tot empipador pels seus rivals de banqueta durant un partit intens, com els que ho són la majoria a nivell internacional quan es a les ordres de la selecció brasilera masculina, o bé durant els encontres de Superlliga femenina brasilera, quan dirigeix a Rexona-Ades, però també la imatge i figura del gran entrenador brasiler té molt més de positiu fora de la pista, a l’igual que dins d’ella.

El passat mes de maig el tècnic brasiler i una joveneta de nom Katilane Bezerra es van retrobar després d’un entrenament de Rexona-Ades preparatori a la final de la Superlliga de la temporada 2014/15, i diem retrobar perquè tots dos ja es coneixien des de 2011. La història dona inici aquell any, quan una simpàtica nena va enamorar Brasil. En un programa esportiu de nom ‘Esporte espetacular’, i que presenta un altre llegenda del voleibol brasiler i mundial com l’ex jugador internacional, i campió olímpic el 1992 a Barcelona, Tande, es on va aparèixer per primera vegada la co-protagonista d’aquesta història.

En un dels programes gravats a una localitat de l’interior de l’estat de Bahia va aparèixer per primera vegada en televisió Katilane Bezerra, una nena que degut a una malformació als dos peus no podia mantindre´s en peu, però que tot i els problemes que ocasiona aquesta malformació jugava a voleibol en una cadira de rodes amb les seves companyes del projecte ‘Viva Vôlei’, dut a terme en varies regions del país, però particularment al municipi de Canavieiras, on més de 150 joves hi participen d’ell.

img_3548

Fascinat amb la força de voluntat i esperit que manifestava la jove Katilane, el tècnic Bernardinho Rezende va donar el pas d’ajudar econòmicament la família de la jove amb el tractament i operacions per les quals passava.

Bernardinho va pagar l’estada a Pernambuco de Katilane Bezerra, així com el tractament a l’Institut de Medicina Integral de Recife, amb els metges Gutemberg Cruz i Claudio Marques. L’objectiu de la intervenció quirúrgica, així com el posterior tractament, era el de corregir la malformació als dos peus, per tal que pugui estar dempeus sense problemes, precisant de fixadors externs i conjunts per a les seves cames subjectes als ossos. Posteriorment a l’operació, va continuar la recuperació, una recuperació amb molta presència de fisioteràpia, col·locant-li unes botes especials per tal que pogués mantindre´s dempeus.

Quatre anys més tard, i de nou amb les càmeres d’ ‘Esporte espetacular’ com a testimoni, tots dos protagonistes van retrobar-se, i l’empipador Bernardinho no va evitar emocionar-se davant la jove, acostumat a lluitar sobre la pista i de tenir reaccions explosives, es va fondre, dedicant el triomf posterior de lliga amb Rexona-Ades a la petita gran lluitadora, que va demostrar, més que mai, que qui persegueix un somni, l’acaba materialitzant.

Felip Ruiz – Departament de Premsa i Comunicació FCVb

Criteri en el toc de dits, per Joaquim Ventura

Després d’un temps treballant a la CTARJ de la FCVB, puc dir sense massa marge d’error, que el tema més recurrent a les converses d’entrenadors, jugadors, altres àrbitres, etc amb mi, i sempre a mode de protesta o de pregunta, és el referent al criteri en el toc de dits, habitualment molt dirigit cap als “dobles” però que també s’inclou la retenció.

De manera recurrent existeix protesta sobre aquest aspecte, i la veritat és que habitualment no hi ha fòrums de discussió o de debat al respecte, així que he pensat que seria un bon tema per al blog.

Tampoc vull que aquest sigui un article enrevessat i ple de llenguatge tècnic, (principalment per què no ho pot ser, per què si pensem en el fons de la qüestió, la norma no ofereix cap mena de dubte: fer dobles és tocar la pilota dues vegades consecutivament i retenir-la és simplement que la pilota no surti rebotada). La norma sembla simple, però ens trobem amb un dels aspectes de l’arbitratge més discutits.

Hi ha algunes persones (en concret hi ha una entrenadora que jo tinc al cap ara i que no diré el nom perquè no s’enfadi) que sempre em diu: “perquè no s’aplica el reglament i prou?, és ben fàcil!”. Per  a mi sempre ha estat difícil d’explicar que efectivament els àrbitres fem complir el reglament, però s’ha de saber que el reglament és més ampli que la norma pròpiament dita: existeix el preàmbul del reglament, l’esperit de les regles, i les guies arbitrals, i és en el global en el que penso que jo puc aportar una visió útil per tothom mitjançant aquest article. Qui no tingui ganes de llegir pot anar directament al final on s’enumeren les diferents premisses sobre el criteri en el toc, animo a tos a llegir-ho fins al final doncs no només s’arribarà a les premisses sinó s’entendrà el perquè d’aquestes, aquesta és la meva intenció.

En el present, el nostre esport evoluciona cap una idea principal: menys interrupcions i més joc.

DSC_0409

I com es pretén això? Reduint les possibilitats per cometre falta i augmentant les facilitats per la continuïtat del joc, només cal pensar en els darrers canvis de reglament.

Aquest no és un aspecte menor, el nostre esport vol evolucionar sense perdre la seva essència (crec que serà irrenunciable la norma de la rotació en el voleibol) en un joc que sigui fàcil de comprendre per l’espectador i atractiu per la seva difusió en els medis.

Sota aquest marc, trobem dins les guies arbitrals (document destinat a facilitar la interpretació de les normes quan puguin dur a malentesos o sigui necessari el seu aclariment) en referencia al toc:Només s’han de castigar com a falta aquelles que es vegin”

Sembla una cosa evident no? Teòricament els àrbitres només xiulen allò que veuen oi? Doncs bé, si parlem del toc de dits això té una importància afegida. El que vol dir és que l’àrbitre només pot xiular allò que veu i no allò que imagina que ha passat. L’àrbitre ja no penalitzarà allò que sembla, que hi ha un indici o que no sona bé. Molt concretament no es penalitzarà un toc simplement perquè la pilota rodi, perquè faci soroll, per la posició prèvia, etc…

Aquesta darrera idea és una de les que més està costant introduir en el vòlei català. Encara hi ha molts participants que segueixen demanat faltes simplement perquè la bola gira o per què es detecta una errada tècnica. I això és important corregir-ho: l’errada tècnica passa a ser simplement una errada tècnica, no una falta del joc. Recordeu que és important que és visualitzi la falta. Els espectadors, aquells pels quals l’esport ha evolucionat (entre altres) no tenen per què ser coneixedors de la tècnica i no comprenen les coses si no les veuen.

És difícil convèncer a una persona de que un jugador ha tocat la pilota dues vegades quan ell no ho ha vist, quan fins i tot amb una realització televisiva d’alt nivell costa de veure…. Segurament un entrenador sap que un toc no ha estat perfecte o que hi ha hagut un defecte, però això no es tradueix en falta si no és visible.

En darrer curs d’entrenadors, un alumne em va dir: “entenc el que dius però això podria entrar en conflicte amb una falta de posició que el públic no entén”. Per mi és molt diferent. És veritat que en general el públic no compren les faltes de posició (fins i tot a molts àrbitres els hi costa), però un cop succeeix la pots explicar i qualsevol la pot comprendre. Simplement no l’ha sabut veure, i per televisió és molt fàcil de detectar. En canvi em sembla complicat convèncer a algú de que una persona ha tocat la pilota dues vegades quan veient el toc ell no ho ha apreciat.

En general tothom ha vist partits d’alt nivell, i no cal que anem a uns joc olímpics (que també), podem parlar de partits de seleccions, superlliga 1 o superlliga 2. Allà ens trobem amb un nivell d’exigència en el toc de dits bastant acceptat per tots els participants. De vegades he sentit  a persones (en partits de competicions inferiors) que es dirigeixen a mi dient-me “es que en superliga vale todo”, sense plantejar-se prèviament que és un criteri acceptat i que a més són, sobre el paper, els millors àrbitres de l’estat els que estan aplicant aquest nivell, molts d’ells àrbitres internacionals.

En aquestes categories ens trobem generalment participants que porten ja uns anys practicant l’esport i que també entrenen almenys 4 o 5 dies a la setmana entre 3 i 4 hores cada dia. De veritat li hem d’exigir més a un/a jugador/a que porta dos anys jugant i entrena tres hores a la setmana que a jugadors que tenen ja una trajectòria esportiva notable i que entrenen 4 hores al dia? Volem que es sigui més exigent amb esportistes que estan iniciant-se que amb esportistes internacionals?.

I aquesta em sembla la clau de la qüestió: el criteri adequat no pot ser exigir més si estem baixant la categoria. I sobre aquesta premissa és la que ens hem de moure, no sobre la contrària. I sobre aquesta idea em trobo amb molta “llegenda” urbana o tòpics.

L’altre dia, una col·locadora d’un equip de primera femenina, una persona amb un molt bon toc de dits va realitzar una col·locació a zona 4, ella mateixa va notar que el toc no era perfecte i va dir “buf”, jo no vaig xiular-li falta quan segurament ella ho hagués acceptat i hauria estat el més fàcil. Em trobo moltes vegades que es penalitza al bon col·locador simplement perquè quan baixa el seu nivell d’excel·lència el seu toc es veu diferent (o pitjor de l’habitual) i se’l sanciona, quan possiblement a l’altra banda de la xarxa, l’altre col·locador, col·loca sempre com el mal toc d’aquest bon col·locador, i com és allò habitual no se’l  sanciona. Per no parlar dels pobres centrals que moltes vegades els hi xiulem falta abans de que toquin la pilota, sense esperar el toc, suposant que faran falta.

DSC_0609

S’ha de sancionar la falta, no el toc diferent. S’ha de castigar a tots els participants amb el mateix criteri i no segons com és de bo cadascun individualment. He de dir que en el meu cas, la col·locació a 4 de la col·locadora va ser atacada amb molta dificultat per l’atacant que va rebre un bloqueig i va perdre el punt. I és que el toc de dits quan parlem dels dobles té un aspecte molt interessant: el principal perjudicat d’una col·locació tècnicament no perfecta és el propi equip.

Molt freqüentment també observo entrenadors que simplement perquè la bola surt rodant de les mans d’un col·locador demanen falta. Heu provat de tirar una pilota contra la paret? Fa la paret dobles quan ens la torna rodant? I he vist a receptors rebent de mà baixa? Fan dobles que la pilota rebota dels seus braços rodant? És evident que la resposta a les dues preguntes que maliciosament plantejo és que no fan dobles, però són dues preguntes destinades a explicar que el fet de que una pilota surti rodant després d’una col·locació no vol dir que hi hagi hagut una falta.

A categories inferiors he trobat algun àrbitre que em diu: ”és que soc més exigent perquè així aprenen” O també: “els he xiulat molts dobles per ensenyar-los a tocar”. Em semblem dues premisses molt equivocades que tracto de canviar dia a dia. L’àrbitre està definit en el reglament com educador, i ho diu d’aquesta manera:  Siendo un educador – utilizando las reglas para castigar la injusticia o amonestar la mala conducta.

Bé,  que sigui un educador no vol dir que hagi d’ensenyar tècnica als jugadors, ni a tocar de dits, ha d’ensenyar les normes i evitar el mal comportament però no excedir-se en les seves funcions.

L’altre dia em van trucar dos equips, havien jugat l’un contra l’altre juvenil masculí de primera, i l’àrbitre havia castigat 50 faltes de dobles. Penseu que em trucaven tots dos. A nivell teòric no és incorrecte xiular 50 faltes de dobles en un partit, si hi són s’han de xiular, però tenim àrbitres que viuen al seu món i que “es carreguen dos sets” com si res, sense entendre la norma ni l’esperit. Tots dos equips protestaven per què no havien pogut jugar.

Alguns àrbitres també tenen coneixements de la tècnica per què són entrenadors, i/o jugadors, cosa que jo aplaudeixo. Això els permet conèixer millor el joc, les reaccions dels participants, etc… i és positiu, molt. Però això no es pot traduir en un criteri de dobles diferent als dels altres companys. No pot ser que segons si l’àrbitre és més o menys coneixedor de la tècnica castigui amb més exigència els tocs dels participants. L’únic criteri correcte és veure el doble toc i per veure que una persona toca la pilota dues vegades no ha de recórrer als teus coneixements tècnics, ha d’utilitzar simplement els ulls.

Els jugadors/es fan més faltes quan menys nivell tenen, però les fan pel simple fet de ser pitjors jugadors/es, no perquè sigui correcte exigir-los més. El nivell d’exigència ha d’anar cap a baix i no cap amunt: Quan més baixa sigui la categoria, l’adaptació de l’àrbitre a aquesta no pot ser exigint més, ha de ser exigint menys, per què aquesta adaptació permetrà que hi hagi joc  que és en definitiva el que és pretén.

Compte que el que llegeixi aquestes línies no s’emporti una mala impressió: Jo no estic dient que no es xiulin dobles ni que valgui tot, estic explicant quin ha de ser el criteri i la conseqüència de l’aplicació del criteri és la eliminació de faltes que no és veuen, no l’ eliminació absoluta de la falta.

Una guia per entendre quines son les faltes que s’han de xiular està relacionada amb la uniformitat durant tot el partit, m’explico. El criteri s’ha de mantenir durant tot el partit, i en tot moment, ha de ser clar i els participants l’han de comprendre. No és correcte canviar de parer segons el moment del partit, ens trobem àrbitres “valents” al començament dels sets que no mantenen el nivell quan arriben els moments “calents”. Una falta visible, és a dir, clara, és aquella que no ofereix dubte ni en el 7-3 ni en el 24-24.

Respecte al toc no només hi són els dobles, també podem parlar de la retenció. I en aquest aspecte hi ha una diferència molt gran, si bé el primer perjudicat en un toc no perfecte de dits és el propi equip, el primer beneficiat d’una retenció és l’equip que la fa, i es beneficia principalment per què li dóna un control sobre la pilota que li aporta avantatge per preparar el seu atac i que és il·legal.

El criteri de la retenció és el mateix que per als dobles: S’han de xiular les faltes que es veuen, però s’ha de tenir una atenció superior per evitar el benefici d’un col·locador que reté. I això és més difícil. En molts partits he vist una exigència alta que castiga als col·locadors que tenen un toc més reactiu amb dobles, i en canvi manca d’atenció amb els col·locadors que retenen simplement per què la pilota surt molt neta.

Sí, és més difícil xiular la retenció pel darrer aspecte comentat. S’ha d’estar atent. La clau per evitar les retencions és el temps que la pilota roman a les mans: Si aquest temps és excessiu o si és necessari parar la pilota per controlar-la i després col·locar-la, (és a dir, es produeixen dues accions: parar la pilota momentàniament i després col·locar-la), aquest toc ha de ser castigat.

 Aquest article expressa el meu punt de vista, aquell que trasllado a tots els cursos, i no ho faig per què em vingui de caprici, sinó que ho faig per què reglamentàriament és el que se’ns demana i és la tendència de joc, l’eslògan de la FIVB és : Keep the ball flying

Finalment us deixo diferents premisses que els àrbitres seguim per l’aplicació de la norma:

1-No deixar-se portar pel gir de la pilota

2-No valorar la posició prèvia ni posterior al contacte amb la pilota, només fixar-se en la finestra que inclogui les mans que contacten amb la pilota i valorar-ho

3-No és xiula d’oïda, ni pel soroll del toc ni per la protesta dels jugadors/entrenadors

4-Només es xiulen les faltes clares, aquelles que són visibles

5-En cas de dubte no xiulis la falta, més val no xiular una falta que s’ha comès que xiular una falta que no ha existit

6-No confondre el deixar jugar amb no xiular cap falta. És incorrecte que valgui tot, no és el missatge adequat ni el que es vol donar des de la CTARJ

En definitiva i com a idea final, el missatge que hem d’enviar al respecte al toc de dits és:

No val tot però deixem jugar

Joaquim Ventura – Tècnic CTARJ Federació Catalana de Voleibol

Preparación de partidos en categorías inferiores, per Miguel Fuente

Según vamos creciendo como técnicos vamos descubriendo que no sólo con entrenar bien es suficiente. Está claro que la faceta más importante del entrenador es, valga la redundancia, el entrenamiento, pero a medida que vamos subiendo de categoría o nivel debemos dedicar cada vez más tiempo a todo lo que ocurre fuera de la cancha. Uno de estos elementos, quizá el más importante, es la preparación de partido, tema que nos ocupará unos cuantos artículos.

Vamos a intentar concentrar toda la preparación anterior al alto nivel en tres grupos principales:

  1. Categorías inferiores,
  2. Categorías inferiores competitivas,
  3. Categorías puente al alto nivel.

Tanto los contenidos como la distribución de estas etapas son completamente subjetivas, es una propuesta personal, por tanto cada uno de nosotros tendrá la capacidad de escoger elementos de las diferentes etapas si vemos que concuerdan con las necesidades del equipo (jugadores y cuerpo técnico).

DSC_0211

Los planteamientos que convengamos utilizar deberán ser acordes a varias cosas:

  1. Capacidad de trabajo y medios del cuerpo técnico,
  2. Capacidad de asimilación de datos por parte de los jugadores,
  3. Utilidad de datos en relación a la optimización de tiempo.

En este primer artículo acotaremos una propuesta de preparación de partido para categorías inferiores.

Situar un momento determinado en el que consideremos finalizar esta categoría es imposible, dependerá mucho del nivel del grupo y de la cantidad de trabajo que se haya invertido en él. Lo que está claro que el comienzo es más sencillo, será el momento en el que, como entrenadores, tengamos la iniciativa de ser más útiles a nuestro equipo.

En esta primera categoría el elemento principal que nos va a limitar es el tiempo, todos dedicamos de por sí mucho a nuestros entrenamientos, muchas veces la inversión personal no compensa con las contraprestaciones recibidas (anímicas, sociales, competitivas, materiales…), por tanto el dedicar más tiempo aún a una labor habitualmente oscura, quizá no sea una prioridad. Tiempo que emplearemos en:

  • Ver y analizar uno o varios partidos de nuestros rivales, ya sean grabados o en directo,
  • Traducir los datos recogidos a un lenguaje que nuestro equipo sea capaz de entender,
  • Intentar introducir esos datos dentro de nuestra dinámica de entrenamiento.

DSC_0293

Estos tres puntos se repetirán en los diferentes niveles y debemos optimizar su utilización para no caer en la sensación de “estar perdiendo el tiempo”. Por ejemplo, si fuera un entrenador de segunda división infantil casi seguro no tendría la distribución del equipo observado.

Habitualmente los cuerpo técnicos están compuestos únicamente por el entrenador, los deportistas no son capaces de asimilar demasiada información y el trabajo del día a día está encaminado a la mejora personal, por tanto mi propuesta para este nivel, será la siguiente:

  1. Análisis del tipo de saque del rival, elemento que quizá podamos incluir en nuestra semana, aunque con una eficacia muy baja, ej: si jugásemos contra un equipo que saca de arriba y en nuestro equipo aún no dominamos esta disciplina, intentaría incluirlo dentro de mi semana de entrenamiento, seguramente no consiga afianzar mucho rendimiento, pero eliminaríamos la sorpresa de las jugadoras al encontrarse con ello.
  1. Análisis a grandes rasgos de las trayectorias de saque de cada jugador rival, en estas categorías habitualmente no se domina el saque, ya sea por técnica o por físico, esto hace que todos los saques puedan ser similares, ej: saques cortos, sólo saques largos, sólo saques en línea, sólo saques en diagonal…
  1. Análisis de la recepción rival, dependiendo del objetivo del partido podremos canalizar información para conseguir un rendimiento en el marcador o generar situaciones de continuidad en el rival, ej: dirigir el saque a la mejor receptora para intentar favorecer que construyan jugada, sacar a la jugadora más floja para poder conseguir un free en nuestro campo.
  1. Análisis de los diferentes esquemas tácticos utilizados, tanto en salida como en bloqueo defensa, ej: 6-0 en salida, 1-2-3 en defensa.
  1. Principales opciones de ataque, la mayoría de los equipos cargan su juego en uno o dos jugadores, debemos identificarlo y, en la medida de lo posible, contrarrestarlo.

Nosotros deberíamos dominar esta batería de datos, estoy seguro que en los artículos de Albert Iricibar tenemos la herramienta para su recolección. Ahora toca otra parte complicada, que es el análisis y la exposición.

Que nosotros recojamos tantos datos, no implica que tengamos que marear a nuestros jugadores con un aluvión de información en cada partido, daremos sólo la que nuestros jugadores sean capaces de digerir. Mucha de esa información debe quedarse en nosotros y así condicionar nuestros mensajes o decisiones, aunque cada vez soy más partidario de compartirla en su justa medida con el equipo. Escuchar y retener cada vez más datos debe ser un área de crecimiento personal de cada jugador en el que los entrenadores somos los principales responsables. Profundizaremos más en el próximo artículo.

DSC_0739

Espero encontréis utilidad en este artículo, iremos profundizando más en próximas publicaciones. Como siempre, espero vuestros comentarios.

Miguel Fuente – Tècnic Grup femení GET Blume Voleibol

Exercicis d’entrenament 2 en la Etapa 1 de l’ “IniVòlei”, per Carlos García

INTRODUCCIÓ

Tal i com vam dir al final de l’anterior entrada al blog, avui proposarem exercissis a treballar per parelles amb l’objectiu de aprendre a controlar pilotes que vinguin d’altre jugador/a i des de diferents alçades i distancies que finalment es molt semblant a les coordinacions que el nostre esport ens exigeixi.

EXERCICIS ETAPA 1.

PER PARELLES

Exercici  1

Per parelles, un jugador es situa darrera del company i el altre llança la pilota a l’aire (al principi cap a endavant i alta…desprès a diferents alçades i direccions…).

El jugador ha de corre per tal d’agafar la pilota abans de que toqui terra.

A vegades a d’intentar agafar la pilota amb el gest d’avantbraç (colzes estesos) i/o dits (sobre el front del cap).

figura1

Una altre possibilitat es que sigui el jugador de darrera el que llanci la pilota i el davanter es giri i corri a per la pilota.

figura2

Exercici  2

Per parelles, sense xarxa encara, ens passen la pilota amb el gest d’avantbraç (pilota agafada) lateral cap a l’esquerra/dreta. El que rebre la pilota ha d’utilitzar un/dos passos laterals abans de agafar-la.

figura3

Exercici  3

Fer 10 passes entre companys d’avantbraç (agafant la pilota) ràpids en diferents lateralitats i profunditats per tal de treballar la lateralitat del gest, es a dir, ocupar l’espai amb el braços (sense desplaçaments de cames).

figura4

En la següent entrada apareix la xarxa com element separador i la essència del voleibol en si mateix ja que es tracta d’un joc on la pilota no ha de tocar terra en camp propi i a la vegada s’ha d’intentar que si que ho faci en el espai defensat pel jugador contrari… tenint en compte que ha  la pilota ha de passar d’un camp a un altre per sobre de l’esmentada xarxa . Les trajectòries (altes-lentes, baixes-ràpides, properes a la xarxa  o profundes) de la pilota estaran condicionades per la posició més propera o llunyana des de on s’agafa i llença la pilota per part de tots dos jugadors/es.

Carlos Garcia – Departament de Promoció FCVb