Després d’un temps treballant a la CTARJ de la FCVB, puc dir sense massa marge d’error, que el tema més recurrent a les converses d’entrenadors, jugadors, altres àrbitres, etc amb mi, i sempre a mode de protesta o de pregunta, és el referent al criteri en el toc de dits, habitualment molt dirigit cap als “dobles” però que també s’inclou la retenció.
De manera recurrent existeix protesta sobre aquest aspecte, i la veritat és que habitualment no hi ha fòrums de discussió o de debat al respecte, així que he pensat que seria un bon tema per al blog.
Tampoc vull que aquest sigui un article enrevessat i ple de llenguatge tècnic, (principalment per què no ho pot ser, per què si pensem en el fons de la qüestió, la norma no ofereix cap mena de dubte: fer dobles és tocar la pilota dues vegades consecutivament i retenir-la és simplement que la pilota no surti rebotada). La norma sembla simple, però ens trobem amb un dels aspectes de l’arbitratge més discutits.
Hi ha algunes persones (en concret hi ha una entrenadora que jo tinc al cap ara i que no diré el nom perquè no s’enfadi) que sempre em diu: “perquè no s’aplica el reglament i prou?, és ben fàcil!”. Per a mi sempre ha estat difícil d’explicar que efectivament els àrbitres fem complir el reglament, però s’ha de saber que el reglament és més ampli que la norma pròpiament dita: existeix el preàmbul del reglament, l’esperit de les regles, i les guies arbitrals, i és en el global en el que penso que jo puc aportar una visió útil per tothom mitjançant aquest article. Qui no tingui ganes de llegir pot anar directament al final on s’enumeren les diferents premisses sobre el criteri en el toc, animo a tos a llegir-ho fins al final doncs no només s’arribarà a les premisses sinó s’entendrà el perquè d’aquestes, aquesta és la meva intenció.
En el present, el nostre esport evoluciona cap una idea principal: menys interrupcions i més joc.

I com es pretén això? Reduint les possibilitats per cometre falta i augmentant les facilitats per la continuïtat del joc, només cal pensar en els darrers canvis de reglament.
Aquest no és un aspecte menor, el nostre esport vol evolucionar sense perdre la seva essència (crec que serà irrenunciable la norma de la rotació en el voleibol) en un joc que sigui fàcil de comprendre per l’espectador i atractiu per la seva difusió en els medis.
Sota aquest marc, trobem dins les guies arbitrals (document destinat a facilitar la interpretació de les normes quan puguin dur a malentesos o sigui necessari el seu aclariment) en referencia al toc: “Només s’han de castigar com a falta aquelles que es vegin”
Sembla una cosa evident no? Teòricament els àrbitres només xiulen allò que veuen oi? Doncs bé, si parlem del toc de dits això té una importància afegida. El que vol dir és que l’àrbitre només pot xiular allò que veu i no allò que imagina que ha passat. L’àrbitre ja no penalitzarà allò que sembla, que hi ha un indici o que no sona bé. Molt concretament no es penalitzarà un toc simplement perquè la pilota rodi, perquè faci soroll, per la posició prèvia, etc…
Aquesta darrera idea és una de les que més està costant introduir en el vòlei català. Encara hi ha molts participants que segueixen demanat faltes simplement perquè la bola gira o per què es detecta una errada tècnica. I això és important corregir-ho: l’errada tècnica passa a ser simplement una errada tècnica, no una falta del joc. Recordeu que és important que és visualitzi la falta. Els espectadors, aquells pels quals l’esport ha evolucionat (entre altres) no tenen per què ser coneixedors de la tècnica i no comprenen les coses si no les veuen.
És difícil convèncer a una persona de que un jugador ha tocat la pilota dues vegades quan ell no ho ha vist, quan fins i tot amb una realització televisiva d’alt nivell costa de veure…. Segurament un entrenador sap que un toc no ha estat perfecte o que hi ha hagut un defecte, però això no es tradueix en falta si no és visible.
En darrer curs d’entrenadors, un alumne em va dir: “entenc el que dius però això podria entrar en conflicte amb una falta de posició que el públic no entén”. Per mi és molt diferent. És veritat que en general el públic no compren les faltes de posició (fins i tot a molts àrbitres els hi costa), però un cop succeeix la pots explicar i qualsevol la pot comprendre. Simplement no l’ha sabut veure, i per televisió és molt fàcil de detectar. En canvi em sembla complicat convèncer a algú de que una persona ha tocat la pilota dues vegades quan veient el toc ell no ho ha apreciat.
En general tothom ha vist partits d’alt nivell, i no cal que anem a uns joc olímpics (que també), podem parlar de partits de seleccions, superlliga 1 o superlliga 2. Allà ens trobem amb un nivell d’exigència en el toc de dits bastant acceptat per tots els participants. De vegades he sentit a persones (en partits de competicions inferiors) que es dirigeixen a mi dient-me “es que en superliga vale todo”, sense plantejar-se prèviament que és un criteri acceptat i que a més són, sobre el paper, els millors àrbitres de l’estat els que estan aplicant aquest nivell, molts d’ells àrbitres internacionals.
En aquestes categories ens trobem generalment participants que porten ja uns anys practicant l’esport i que també entrenen almenys 4 o 5 dies a la setmana entre 3 i 4 hores cada dia. De veritat li hem d’exigir més a un/a jugador/a que porta dos anys jugant i entrena tres hores a la setmana que a jugadors que tenen ja una trajectòria esportiva notable i que entrenen 4 hores al dia? Volem que es sigui més exigent amb esportistes que estan iniciant-se que amb esportistes internacionals?.
I aquesta em sembla la clau de la qüestió: el criteri adequat no pot ser exigir més si estem baixant la categoria. I sobre aquesta premissa és la que ens hem de moure, no sobre la contrària. I sobre aquesta idea em trobo amb molta “llegenda” urbana o tòpics.
L’altre dia, una col·locadora d’un equip de primera femenina, una persona amb un molt bon toc de dits va realitzar una col·locació a zona 4, ella mateixa va notar que el toc no era perfecte i va dir “buf”, jo no vaig xiular-li falta quan segurament ella ho hagués acceptat i hauria estat el més fàcil. Em trobo moltes vegades que es penalitza al bon col·locador simplement perquè quan baixa el seu nivell d’excel·lència el seu toc es veu diferent (o pitjor de l’habitual) i se’l sanciona, quan possiblement a l’altra banda de la xarxa, l’altre col·locador, col·loca sempre com el mal toc d’aquest bon col·locador, i com és allò habitual no se’l sanciona. Per no parlar dels pobres centrals que moltes vegades els hi xiulem falta abans de que toquin la pilota, sense esperar el toc, suposant que faran falta.

S’ha de sancionar la falta, no el toc diferent. S’ha de castigar a tots els participants amb el mateix criteri i no segons com és de bo cadascun individualment. He de dir que en el meu cas, la col·locació a 4 de la col·locadora va ser atacada amb molta dificultat per l’atacant que va rebre un bloqueig i va perdre el punt. I és que el toc de dits quan parlem dels dobles té un aspecte molt interessant: el principal perjudicat d’una col·locació tècnicament no perfecta és el propi equip.
Molt freqüentment també observo entrenadors que simplement perquè la bola surt rodant de les mans d’un col·locador demanen falta. Heu provat de tirar una pilota contra la paret? Fa la paret dobles quan ens la torna rodant? I he vist a receptors rebent de mà baixa? Fan dobles que la pilota rebota dels seus braços rodant? És evident que la resposta a les dues preguntes que maliciosament plantejo és que no fan dobles, però són dues preguntes destinades a explicar que el fet de que una pilota surti rodant després d’una col·locació no vol dir que hi hagi hagut una falta.
A categories inferiors he trobat algun àrbitre que em diu: ”és que soc més exigent perquè així aprenen” O també: “els he xiulat molts dobles per ensenyar-los a tocar”. Em semblem dues premisses molt equivocades que tracto de canviar dia a dia. L’àrbitre està definit en el reglament com educador, i ho diu d’aquesta manera: Siendo un educador – utilizando las reglas para castigar la injusticia o amonestar la mala conducta.
Bé, que sigui un educador no vol dir que hagi d’ensenyar tècnica als jugadors, ni a tocar de dits, ha d’ensenyar les normes i evitar el mal comportament però no excedir-se en les seves funcions.
L’altre dia em van trucar dos equips, havien jugat l’un contra l’altre juvenil masculí de primera, i l’àrbitre havia castigat 50 faltes de dobles. Penseu que em trucaven tots dos. A nivell teòric no és incorrecte xiular 50 faltes de dobles en un partit, si hi són s’han de xiular, però tenim àrbitres que viuen al seu món i que “es carreguen dos sets” com si res, sense entendre la norma ni l’esperit. Tots dos equips protestaven per què no havien pogut jugar.
Alguns àrbitres també tenen coneixements de la tècnica per què són entrenadors, i/o jugadors, cosa que jo aplaudeixo. Això els permet conèixer millor el joc, les reaccions dels participants, etc… i és positiu, molt. Però això no es pot traduir en un criteri de dobles diferent als dels altres companys. No pot ser que segons si l’àrbitre és més o menys coneixedor de la tècnica castigui amb més exigència els tocs dels participants. L’únic criteri correcte és veure el doble toc i per veure que una persona toca la pilota dues vegades no ha de recórrer als teus coneixements tècnics, ha d’utilitzar simplement els ulls.
Els jugadors/es fan més faltes quan menys nivell tenen, però les fan pel simple fet de ser pitjors jugadors/es, no perquè sigui correcte exigir-los més. El nivell d’exigència ha d’anar cap a baix i no cap amunt: Quan més baixa sigui la categoria, l’adaptació de l’àrbitre a aquesta no pot ser exigint més, ha de ser exigint menys, per què aquesta adaptació permetrà que hi hagi joc que és en definitiva el que és pretén.
Compte que el que llegeixi aquestes línies no s’emporti una mala impressió: Jo no estic dient que no es xiulin dobles ni que valgui tot, estic explicant quin ha de ser el criteri i la conseqüència de l’aplicació del criteri és la eliminació de faltes que no és veuen, no l’ eliminació absoluta de la falta.
Una guia per entendre quines son les faltes que s’han de xiular està relacionada amb la uniformitat durant tot el partit, m’explico. El criteri s’ha de mantenir durant tot el partit, i en tot moment, ha de ser clar i els participants l’han de comprendre. No és correcte canviar de parer segons el moment del partit, ens trobem àrbitres “valents” al començament dels sets que no mantenen el nivell quan arriben els moments “calents”. Una falta visible, és a dir, clara, és aquella que no ofereix dubte ni en el 7-3 ni en el 24-24.
Respecte al toc no només hi són els dobles, també podem parlar de la retenció. I en aquest aspecte hi ha una diferència molt gran, si bé el primer perjudicat en un toc no perfecte de dits és el propi equip, el primer beneficiat d’una retenció és l’equip que la fa, i es beneficia principalment per què li dóna un control sobre la pilota que li aporta avantatge per preparar el seu atac i que és il·legal.
El criteri de la retenció és el mateix que per als dobles: S’han de xiular les faltes que es veuen, però s’ha de tenir una atenció superior per evitar el benefici d’un col·locador que reté. I això és més difícil. En molts partits he vist una exigència alta que castiga als col·locadors que tenen un toc més reactiu amb dobles, i en canvi manca d’atenció amb els col·locadors que retenen simplement per què la pilota surt molt neta.
Sí, és més difícil xiular la retenció pel darrer aspecte comentat. S’ha d’estar atent. La clau per evitar les retencions és el temps que la pilota roman a les mans: Si aquest temps és excessiu o si és necessari parar la pilota per controlar-la i després col·locar-la, (és a dir, es produeixen dues accions: parar la pilota momentàniament i després col·locar-la), aquest toc ha de ser castigat.
Aquest article expressa el meu punt de vista, aquell que trasllado a tots els cursos, i no ho faig per què em vingui de caprici, sinó que ho faig per què reglamentàriament és el que se’ns demana i és la tendència de joc, l’eslògan de la FIVB és : Keep the ball flying
Finalment us deixo diferents premisses que els àrbitres seguim per l’aplicació de la norma:
1-No deixar-se portar pel gir de la pilota
2-No valorar la posició prèvia ni posterior al contacte amb la pilota, només fixar-se en la finestra que inclogui les mans que contacten amb la pilota i valorar-ho
3-No és xiula d’oïda, ni pel soroll del toc ni per la protesta dels jugadors/entrenadors
4-Només es xiulen les faltes clares, aquelles que són visibles
5-En cas de dubte no xiulis la falta, més val no xiular una falta que s’ha comès que xiular una falta que no ha existit
6-No confondre el deixar jugar amb no xiular cap falta. És incorrecte que valgui tot, no és el missatge adequat ni el que es vol donar des de la CTARJ
En definitiva i com a idea final, el missatge que hem d’enviar al respecte al toc de dits és:
No val tot però deixem jugar
Joaquim Ventura – Tècnic CTARJ Federació Catalana de Voleibol