‘Grbicevo’ (La ciutat dels Grbic) 2ª PART

La mort de Milos va produir un efecte nefast, es varen acabar les trucades telefòniques, amb les seves paraules tranquil·litzadores, els germans Grbic van sentir notablement la seva absència. En l’enterrament, Vladimir i Nikola no van vessar ni una sola llàgrima, sabien a la perfecció el que el seu pare els hi hauria dit: “Vostès sou els meus fills, sou descendents dels Grbic, siguin bons i orgullosos del que realitzeu”. Els seus fills van prometre, doncs, d’educar de la mateixa manera els seus fills, i tota la seva joventut en l’esport que estimàvem, perquè el seu propi mestre va ser el millor, -i únic- el primer i el més gran de tots els Grbic, la família més popular en el món del voleibol.

Els fills recorden bé la imatge del seu pare com a capità de la selecció nacional de Iugoslàvia, quan va rebre per primera vegada el braçalet de capità durant el Campionat d’Europa de 1975 celebrat a Belgrad. Vessaven tots ells orgull de Klek, a l’igual que el mateix poble de Klek s’enorgullia quan els seus conciutadans guanyaven les seves medalles, especialment l’or olímpic de Sidney’00. Grbic va ser sempre fidel al seu Klek.

Milos va rebre centenars d’ofertes i va tenir l’oportunitat d’escollir, però no va haver-hi qui fos capaç de deslligar-li del seu Klek natal, convertint-se així en una llegenda, una llegenda que va donar una escola un saló de voleibol, en la que fins i tot avui dia creixen nous joves talents del nostre esport. Tots els mèrits que Milos va deixar a les seves espatlles s’evidenciaren durant el servei de commemoració, en el que únicament aquells que van poder assistir des de la ex Iugoslàvia no van estar presents. Els nois sempre estaven orgullosos perquè el seu pare va rebre de l’Estat la condecoració d’honor per la seva única medalla en aquell europeu de 1975. En canvi, els germans Grbic van rebre la Medalla d’honor de l’Estat pel seu or olímpic a Sidney. Milos no va poder sempre acompanyar els seus fills en la seva carrera professional, així no va poder estar present a Viena a les dues gales de la CEV que van designar els seus dos fills com a millors jugadors del vell continent. Dos jugadors, autèntics descendents del club que a 1971 va proclamar-se campió de Iugoslàvia amb tota la plantilla nascuda en Klek, un poble que per aquella època contava amb poc més de 1.800 habitants. Un resultat que deuria estar inclòs en el llibre dels records, convertint-se Sèrbia en la fàbrica mundial de voleibol per excel·lència. Si arribés el moment en que la Federació de Voleibol de Sèrbia tingués que escollir un lloc per instal·lar el seu museu, el primer candidat hauria de ser Klek.

A la llar dels Grbic es troben tota classe de trofeus: 19 de Nikola, 13 de Vladimir i la única medalla del seu pare i de la gran i famosa família Grbic. De fet, la xifra global de 856 partits entre tots tres lluint els colors d’un equip nacional no es veurà mai superada en el món del voleibol. Aquest fet potser pogués donar un nou impuls a la idea sorgida en 1971, que parla que el poble de voleibol més famós del món un dia canviaria el seu nom. Potser, aquest gran poble de Klek arribi un dia a ser, “Grbicevo” (La ciutat dels Grbic).

Felip Ruiz | Departament de Premsa i Comunicació FCVb

vladimir-grbic-kuca-slavnih-1328585176-1104351

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>