L’esport base al Japó és el voleibol, per Felip Ruiz

Diumenge al matí, Tòquio, Japó. En qualsevol estació de la capital japonesa, comencen a arribar grups de noies i nois d’entre 5 i 16 anys. Tots ells uniformats i amb grans motxilles penjades a l’espatlla. Uniformes de tots els colors però amb un element comú, la bandera del Japó a la jaqueta i una pilota de voleibol sota el nom de l’equip.

Hi ha almenys 30 equips a l’andana i en cada parada del recorregut del metro s’omplen cada vegada més els vagons amb nous equips de cada barri de la capital. En arribar a Sendagaya, en la Línia Chūō-Sobu, tots baixen. És sorprenent per a un espanyol ser testimoni de com més de 500 nois estant a punt d’anar a fer esport, a disputar el seu partit, i es desplacin en silenci durant tot el trajecte, sense carreres i sempre en ordre. Però al Japó és el normal, per això i per a tot.

articuloBlog

Des de les 8 del matí fins a la 1 de la tarda es juguen partits en format de trobada entre els diferents equips de Tòquio. El partit dura aproximadament 45 minuts i hi ha 16 pistes diferents, totes completes. Cada equip juga a la pista amb sis jugadors i de mitjana hi ha altres 5 a la banqueta. Facin comptes d’aquells que juguen en un únic dia. El nostre aventurer va preguntar: «¿Però són tots de Tòquio o vénen a jugar de fora de la ciutat també?». «No, són només del centre de Tòquio, tenim 48 districtes, en cada un d’ells una lliga com aquesta. Aquests nois són només del “cercle central” de la capital ». Tornin a multiplicar …

El voleibol és l’esport base del Japó. L’esport que més practicants té en edat escolar. Tot i l’abandonament cap a altres esports, sobretot cap els individuals, és el voleibol l’esport rei en edat escolar, a les escoles es practica i estudia pels valors que transmet: la solidaritat en el joc en equip, el respecte i companyerisme pel rival, i la rotació de posicions de joc (sense fer com en el futbol o beisbol, posicions fixes) .

En els moments previs als partits, molts jugadors visualitzen vídeos de jugades a part, és clar, d’altres coses … Entre els vídeos que miraven a manera d’inspiració aquell dia van poder gaudir del de les millors jugades de l’any 2015 al món del nostre esport. Encara que cap dels jugadors és japonès, això és igual.

És la història de l’espanyol Javier Ramudo, i que podrien somiar succeeixi algun dia al nostre territori…

Felip Ruiz – Departament Premsa i Comunicació FCVb

Horario de entrenamiento, per Idaira Vega

La temporada deportiva en el programa Get Blume viene dada por la condición del curso escolar, por lo tanto el programa comienza el primer día de clase en septiembre y concluimos con la tercera evaluación a finales del mes de junio. Esto supone 9 meces o aproximadamente 700 horas de entrenamiento en la temporada.

En el programa incluimos cada año deportista de diferentes niveles y características, así como en el grupo femenino habitualmente contamos con chicas que ya practican voleibol , en el grupo masculino no siempre han tenido experiencia previa con este deporte. Por lo que la inclusión de nuevos becados cada temporada cuenta con un importante reto en la adaptación a las exigencias del centro de tecnificación.

En este aspecto es muy importante el trabajo de las dinámicas de equipo y de la gestión del grupo.

Así como mantienen un horario escolar muy establecido, en cuanto al entrenamiento buscamos la misma línea. Un plan semanal de trabajo con horarios establecido  y casi invariable.

Organizamos una pretemporada en la que se establece mayor importancia a la preparación física  y una segunda fase en la que aumenta el horario entrenamiento en pista.

Contando con una única variable en el plan semanal como es la convocatoria a los partidos de primera catalana que jugamos como visitantes.

De esta manera buscamos que los jóvenes mantengan la atención sobre el trabajo diario y no tengan la necesidad de estar pendientes a modificaciones habituales o un exceso de imprevistos diarios.

DSC_0144

La pista

El entrenamiento en pista va dirigido principalmente a la tecnificación , tanto para jóvenes recién llegados al programa como para aquellos que continúan, la ejecución técnica en cada uno de los fundamentos del voleibol es un objetivo principal. Para ellos se realizan entrenamientos de equipo en los que se parte de la ejecución fundamental de cada gesto y a medida que avanza la temporada se trabaja aspectos técnicos propios de acciones de juego especificas.

De esta manera, por ejemplo, partimos de un toque de antebrazos, al control de balón de antebrazos  que a su vez aplicaremos para  recepción  y que en un punto avanzado se ejecutará de forma especifica dependiendo de la técnica o contundencia del saque, o incluso de la trayectoria que describa el balón.

El gimnasio

El principal objetivo del trabajo de preparación física en el gimnasio viene dado por condicionar a los jóvenes deportistas  a soportar el volumen de entrenamiento que se genera en el programa. El acondicionamiento físico en cuestión de prevención de lesiones es fundamental puesto que se trata de jóvenes en etapas de desarrollo por lo que es habitual que no hallan logrado la madures física al terminar su etapa en el programa.

En la realización de trabajo de fuerza estructural la finalidad se centra en la correcta aplicación técnica de cada uno de los gestos para de esta manera dotar al joven deportista de herramientas de calidad para que en una etapa mas adulta puedan desarrolla fuerzas máximas.

Opinión de nuestros deportista sobre la dinámica de entrenamiento:

3º Temporada de tecnificación

“En cuanto al horario, creo que la fórmula que llevamos a cabo en la Blume es la ideal, porque entrenamos un buen número de horas combinadas con la presencia en el instituto.

Tanto en el aspecto de la pista y el gimnasio, considero que cualquier persona de las que pueda llegar a estar al menos dos o tres años en el programa, si se mantiene motivado y concentrado en este transcurso de tiempo, sale de él más que preparado para llegar al alto rendimiento.”

3º Temporada de tecnificación

“Creo que la planificación de todo el año está muy bien pensada para el desarrollo de los jugadores  y jugadoras, tanto en pista como el gimnasio. Considero que durante la temporada se aprecia una gran progresión, tanto en el ámbito académico como en la exigencia de los entrenos y en el nivel de los participantes en el programa. Esta progresión se da porque nuestros horarios están perfectamente adaptados a la rutina que debemos seguir. Desde el punto de vista de los jugadores creo que estamos obligados a aprovechar estas facilidades y esta sencilla pero útil organización y llevar a cabo una rutina que nos ayude a rendir como es debido. Para lograr esto es necesario planificarse bien y respetar los horarios. Por último me gustaría añadir que esta organización ayuda a llevar una vida más pautada y ordenada.”

2º Temporada de tecnificación

“la organización en el programa deportivo es sencilla, no demasiado exigente y efectiva. Como bien has dicho, el tener unos horarios fijos nos ayuda a organizarnos el tiempo libre y además tu cuerpo se acostumbra a ellos y puedes entrenar en mejor forma. Encuentro muy útil el plan de la semana, porque así te haces una idea de cómo funcionara la semana. En conclusión, encuentro la organización de blume muy buena y útil ya que también nos da una mejor noción del tiempo.”

2º Temporada de tecnificación

“ la rutina y los horarios nos ayuda a determinar el tiempo libre que tenemos que aprovechar para estudiar , ya que al final de cada jornada nos es mas difícil por cuestión de tiempo y cansancio. Gracias a estos hábitos no hacemos  responsables de nuestro trabajo.”

Idaira Vega – Tècnic grup masculí GET Blume Voleibol

Claves del entrenamiento técnico, per Oscar Novillo

¿Cómo orientas tu trabajo para mejorar la técnica individual? ¿Utilizas exclusivamentemétodos analíticos? ¿Diferencias entre ejercicios que mejoran el rendimiento y los quedisminuyen el error…?

El Volleyballl es un deporte con una exigencia técnica superior a la de la mayoría de los deportes colectivos y en sintonía con algunos deportes individuales, lo que obliga a los entrenadores a tener siempre presente el “trabajo técnico” independientemente de la etapa o nivel de competición.

Pero el “trabajo técnico” se puede enfocar desde prismas muy diversos, con planteamientos y objetivos variables dependiendo de la categoría del equipo, el rol del jugador, experiencia,…

Os propongo un esquema que englobaría la mayor parte de enfoques de trabajo técnico, ordenados según las características metodológicas y desarrollando los posibles objetivos para una utilización lo más práctica posible.

fig1

-La metodología más utilizada para el aprendizaje, mejora o perfeccionamiento de la técnica es el TRABAJO ANALÍTICO. Pero, deberíamos diferenciar enfoques y matices que sin duda aportarán mayor sentido a la planificación del trabajo, y un criterio más acertado en la búsqueda de objetivos.

Dentro de trabajo analítico vamos a diferencias dos enfoques: propiciatorio y específico.
Propiciatorio para los ejercicios que sin realizar el gesto técnico o realizándolo de forma condicionada, facilitarán lo posterior adquisición o perfeccionamiento del mismo.

En el ejercicio que podéis ver a continuación se trabaja de forma analítica la bilateralidad en el control de balón de antebrazos. No se ejercita el gesto técnico, sino que se aporta confianza y control en ambos brazos para facilitar una mejor ejecución posterior del golpeo con brazos unidos. (Los desplazamientos específicos también se pueden incluir en este apartado).

En el siguiente ejercicio sí se realiza el gesto técnico pero condicionado, esto es, se obliga al jugador a focalizar sus concentración en la orientación de los hombros para facilitar de este modo la ejecución, en acciones de juego, de una recepción fuera de la línea del cuerpo.

El trabajo analítico específico tal vez sea el más representativo dentro del trabajo técnico. Consiste fundamentalmente en repetir el gesto técnico en diferentes situaciones y aportando correcciones técnicas si fuera necesario o planteando series de trabajo por objetivos.

El volumen de trabajo, con posibles correcciones técnicas, facilitará la mejora en el acierto en la realización de cualquier gesto técnico (por ejemplo, un colocador realizando colocaciones repetidamente, mejorará su precisión).

fig2

Pero para complementar el trabajo técnico anterior mejorando su eficiencia (eliminando el margen de error), es necesario plantear series de trabajo por objetivos (por ejemplo, un colocador realizando series de diez colocaciones hacia un aro que sirve como referencia, contabilizando los aciertos y penalizando errores, adaptando los objetivos a la aptitud del jugador).

-En cuanto la competición y el resultado que se pueda conseguir en ella adquieren protagonismo, la tendencia del entrenamiento, y en el que más tiempo se invierte, es el MÉTODO GLOBAL. Método, que al contrario de lo que muchos puedan pensar, es igualmente útil para afrontar la mejora de la técnica.

En un ejercicio de juego real entre dos equipos completos (seis contra seis), se dan consignas especiales para facilitar que se ejercite un gesto técnico concreto o algún matiz (recurso) del mismo. Éste tipo de trabajo se debe realizar sin la presión de la competición.

Los condicionantes para que se acabe realizando un trabajo técnico concreto en un ejercicio de juego real, también pueden venir dados por la supresión de algunos jugadores en la estructura del equipo (situaciones específicas). (Por ejemplo, se suprimen las posiciones 1,5 y 6 de uno de los equipos para centrar el trabajo en el bloqueo y evitar la continuidad).
También es posible trabajar la técnica con un método global y con el aliciente de la competición diseñando ejercicios con reglas especiales. La competición no facilita que un jugador modifique su técnica para mejorarla, situación esta que le llevaría en muchos casos a un empeoramiento de su rendimiento, pero sí proporciona una inestimable mejora de la eficiencia, reduciendo los márgenes de error, (es importantísimo en esta versión de trabajo técnico, acertar con el diseño de los ejercicios y sus reglas adaptadas).

En el siguiente ejercicio, se condiciona la estructura del juego para asegurarnos el poder trabajar situaciones de bloqueo concretas.

Este tipo de trabajo también se puede enfocar valorando el rendimiento técnico, o sea, vinculando el rendimiento en el gesto técnico que nos interese a la puntuación (por ejemplo, que las recepciones perfectas, por sí mismas, sumaran un punto al marcador de la competición, y los errores en recepción lo restaran…).

-Aunque lo lógico sería que jugadores de base invirtieran más tiempo en métodos analíticos y los jugadores absolutos en métodos globales, seguramente, en todos los casos, se debería hacer uso de todas las opciones de trabajo técnico expuestas en esta entrada. El éxito del entrenador radicará en encontrar la receta ideal para su equipo.

¿Y tú qué utilidad encuentras en este planteamiento?

 Oscar Novillo – Gerent Esportiu Federació Catalana de Voleibol

Bernardinho: Caràcter i cor en la mateixa dosis d’intensitat. Història de Katilane Bezerra, per Felip Ruiz

De tots els amants del voleibol mundial es sapigut del caràcter del gran entrenador brasiler Bernadinho, fins i tot empipador pels seus rivals de banqueta durant un partit intens, com els que ho són la majoria a nivell internacional quan es a les ordres de la selecció brasilera masculina, o bé durant els encontres de Superlliga femenina brasilera, quan dirigeix a Rexona-Ades, però també la imatge i figura del gran entrenador brasiler té molt més de positiu fora de la pista, a l’igual que dins d’ella.

El passat mes de maig el tècnic brasiler i una joveneta de nom Katilane Bezerra es van retrobar després d’un entrenament de Rexona-Ades preparatori a la final de la Superlliga de la temporada 2014/15, i diem retrobar perquè tots dos ja es coneixien des de 2011. La història dona inici aquell any, quan una simpàtica nena va enamorar Brasil. En un programa esportiu de nom ‘Esporte espetacular’, i que presenta un altre llegenda del voleibol brasiler i mundial com l’ex jugador internacional, i campió olímpic el 1992 a Barcelona, Tande, es on va aparèixer per primera vegada la co-protagonista d’aquesta història.

En un dels programes gravats a una localitat de l’interior de l’estat de Bahia va aparèixer per primera vegada en televisió Katilane Bezerra, una nena que degut a una malformació als dos peus no podia mantindre´s en peu, però que tot i els problemes que ocasiona aquesta malformació jugava a voleibol en una cadira de rodes amb les seves companyes del projecte ‘Viva Vôlei’, dut a terme en varies regions del país, però particularment al municipi de Canavieiras, on més de 150 joves hi participen d’ell.

img_3548

Fascinat amb la força de voluntat i esperit que manifestava la jove Katilane, el tècnic Bernardinho Rezende va donar el pas d’ajudar econòmicament la família de la jove amb el tractament i operacions per les quals passava.

Bernardinho va pagar l’estada a Pernambuco de Katilane Bezerra, així com el tractament a l’Institut de Medicina Integral de Recife, amb els metges Gutemberg Cruz i Claudio Marques. L’objectiu de la intervenció quirúrgica, així com el posterior tractament, era el de corregir la malformació als dos peus, per tal que pugui estar dempeus sense problemes, precisant de fixadors externs i conjunts per a les seves cames subjectes als ossos. Posteriorment a l’operació, va continuar la recuperació, una recuperació amb molta presència de fisioteràpia, col·locant-li unes botes especials per tal que pogués mantindre´s dempeus.

Quatre anys més tard, i de nou amb les càmeres d’ ‘Esporte espetacular’ com a testimoni, tots dos protagonistes van retrobar-se, i l’empipador Bernardinho no va evitar emocionar-se davant la jove, acostumat a lluitar sobre la pista i de tenir reaccions explosives, es va fondre, dedicant el triomf posterior de lliga amb Rexona-Ades a la petita gran lluitadora, que va demostrar, més que mai, que qui persegueix un somni, l’acaba materialitzant.

Felip Ruiz – Departament de Premsa i Comunicació FCVb

Criteri en el toc de dits, per Joaquim Ventura

Després d’un temps treballant a la CTARJ de la FCVB, puc dir sense massa marge d’error, que el tema més recurrent a les converses d’entrenadors, jugadors, altres àrbitres, etc amb mi, i sempre a mode de protesta o de pregunta, és el referent al criteri en el toc de dits, habitualment molt dirigit cap als “dobles” però que també s’inclou la retenció.

De manera recurrent existeix protesta sobre aquest aspecte, i la veritat és que habitualment no hi ha fòrums de discussió o de debat al respecte, així que he pensat que seria un bon tema per al blog.

Tampoc vull que aquest sigui un article enrevessat i ple de llenguatge tècnic, (principalment per què no ho pot ser, per què si pensem en el fons de la qüestió, la norma no ofereix cap mena de dubte: fer dobles és tocar la pilota dues vegades consecutivament i retenir-la és simplement que la pilota no surti rebotada). La norma sembla simple, però ens trobem amb un dels aspectes de l’arbitratge més discutits.

Hi ha algunes persones (en concret hi ha una entrenadora que jo tinc al cap ara i que no diré el nom perquè no s’enfadi) que sempre em diu: “perquè no s’aplica el reglament i prou?, és ben fàcil!”. Per  a mi sempre ha estat difícil d’explicar que efectivament els àrbitres fem complir el reglament, però s’ha de saber que el reglament és més ampli que la norma pròpiament dita: existeix el preàmbul del reglament, l’esperit de les regles, i les guies arbitrals, i és en el global en el que penso que jo puc aportar una visió útil per tothom mitjançant aquest article. Qui no tingui ganes de llegir pot anar directament al final on s’enumeren les diferents premisses sobre el criteri en el toc, animo a tos a llegir-ho fins al final doncs no només s’arribarà a les premisses sinó s’entendrà el perquè d’aquestes, aquesta és la meva intenció.

En el present, el nostre esport evoluciona cap una idea principal: menys interrupcions i més joc.

DSC_0409

I com es pretén això? Reduint les possibilitats per cometre falta i augmentant les facilitats per la continuïtat del joc, només cal pensar en els darrers canvis de reglament.

Aquest no és un aspecte menor, el nostre esport vol evolucionar sense perdre la seva essència (crec que serà irrenunciable la norma de la rotació en el voleibol) en un joc que sigui fàcil de comprendre per l’espectador i atractiu per la seva difusió en els medis.

Sota aquest marc, trobem dins les guies arbitrals (document destinat a facilitar la interpretació de les normes quan puguin dur a malentesos o sigui necessari el seu aclariment) en referencia al toc:Només s’han de castigar com a falta aquelles que es vegin”

Sembla una cosa evident no? Teòricament els àrbitres només xiulen allò que veuen oi? Doncs bé, si parlem del toc de dits això té una importància afegida. El que vol dir és que l’àrbitre només pot xiular allò que veu i no allò que imagina que ha passat. L’àrbitre ja no penalitzarà allò que sembla, que hi ha un indici o que no sona bé. Molt concretament no es penalitzarà un toc simplement perquè la pilota rodi, perquè faci soroll, per la posició prèvia, etc…

Aquesta darrera idea és una de les que més està costant introduir en el vòlei català. Encara hi ha molts participants que segueixen demanat faltes simplement perquè la bola gira o per què es detecta una errada tècnica. I això és important corregir-ho: l’errada tècnica passa a ser simplement una errada tècnica, no una falta del joc. Recordeu que és important que és visualitzi la falta. Els espectadors, aquells pels quals l’esport ha evolucionat (entre altres) no tenen per què ser coneixedors de la tècnica i no comprenen les coses si no les veuen.

És difícil convèncer a una persona de que un jugador ha tocat la pilota dues vegades quan ell no ho ha vist, quan fins i tot amb una realització televisiva d’alt nivell costa de veure…. Segurament un entrenador sap que un toc no ha estat perfecte o que hi ha hagut un defecte, però això no es tradueix en falta si no és visible.

En darrer curs d’entrenadors, un alumne em va dir: “entenc el que dius però això podria entrar en conflicte amb una falta de posició que el públic no entén”. Per mi és molt diferent. És veritat que en general el públic no compren les faltes de posició (fins i tot a molts àrbitres els hi costa), però un cop succeeix la pots explicar i qualsevol la pot comprendre. Simplement no l’ha sabut veure, i per televisió és molt fàcil de detectar. En canvi em sembla complicat convèncer a algú de que una persona ha tocat la pilota dues vegades quan veient el toc ell no ho ha apreciat.

En general tothom ha vist partits d’alt nivell, i no cal que anem a uns joc olímpics (que també), podem parlar de partits de seleccions, superlliga 1 o superlliga 2. Allà ens trobem amb un nivell d’exigència en el toc de dits bastant acceptat per tots els participants. De vegades he sentit  a persones (en partits de competicions inferiors) que es dirigeixen a mi dient-me “es que en superliga vale todo”, sense plantejar-se prèviament que és un criteri acceptat i que a més són, sobre el paper, els millors àrbitres de l’estat els que estan aplicant aquest nivell, molts d’ells àrbitres internacionals.

En aquestes categories ens trobem generalment participants que porten ja uns anys practicant l’esport i que també entrenen almenys 4 o 5 dies a la setmana entre 3 i 4 hores cada dia. De veritat li hem d’exigir més a un/a jugador/a que porta dos anys jugant i entrena tres hores a la setmana que a jugadors que tenen ja una trajectòria esportiva notable i que entrenen 4 hores al dia? Volem que es sigui més exigent amb esportistes que estan iniciant-se que amb esportistes internacionals?.

I aquesta em sembla la clau de la qüestió: el criteri adequat no pot ser exigir més si estem baixant la categoria. I sobre aquesta premissa és la que ens hem de moure, no sobre la contrària. I sobre aquesta idea em trobo amb molta “llegenda” urbana o tòpics.

L’altre dia, una col·locadora d’un equip de primera femenina, una persona amb un molt bon toc de dits va realitzar una col·locació a zona 4, ella mateixa va notar que el toc no era perfecte i va dir “buf”, jo no vaig xiular-li falta quan segurament ella ho hagués acceptat i hauria estat el més fàcil. Em trobo moltes vegades que es penalitza al bon col·locador simplement perquè quan baixa el seu nivell d’excel·lència el seu toc es veu diferent (o pitjor de l’habitual) i se’l sanciona, quan possiblement a l’altra banda de la xarxa, l’altre col·locador, col·loca sempre com el mal toc d’aquest bon col·locador, i com és allò habitual no se’l  sanciona. Per no parlar dels pobres centrals que moltes vegades els hi xiulem falta abans de que toquin la pilota, sense esperar el toc, suposant que faran falta.

DSC_0609

S’ha de sancionar la falta, no el toc diferent. S’ha de castigar a tots els participants amb el mateix criteri i no segons com és de bo cadascun individualment. He de dir que en el meu cas, la col·locació a 4 de la col·locadora va ser atacada amb molta dificultat per l’atacant que va rebre un bloqueig i va perdre el punt. I és que el toc de dits quan parlem dels dobles té un aspecte molt interessant: el principal perjudicat d’una col·locació tècnicament no perfecta és el propi equip.

Molt freqüentment també observo entrenadors que simplement perquè la bola surt rodant de les mans d’un col·locador demanen falta. Heu provat de tirar una pilota contra la paret? Fa la paret dobles quan ens la torna rodant? I he vist a receptors rebent de mà baixa? Fan dobles que la pilota rebota dels seus braços rodant? És evident que la resposta a les dues preguntes que maliciosament plantejo és que no fan dobles, però són dues preguntes destinades a explicar que el fet de que una pilota surti rodant després d’una col·locació no vol dir que hi hagi hagut una falta.

A categories inferiors he trobat algun àrbitre que em diu: ”és que soc més exigent perquè així aprenen” O també: “els he xiulat molts dobles per ensenyar-los a tocar”. Em semblem dues premisses molt equivocades que tracto de canviar dia a dia. L’àrbitre està definit en el reglament com educador, i ho diu d’aquesta manera:  Siendo un educador – utilizando las reglas para castigar la injusticia o amonestar la mala conducta.

Bé,  que sigui un educador no vol dir que hagi d’ensenyar tècnica als jugadors, ni a tocar de dits, ha d’ensenyar les normes i evitar el mal comportament però no excedir-se en les seves funcions.

L’altre dia em van trucar dos equips, havien jugat l’un contra l’altre juvenil masculí de primera, i l’àrbitre havia castigat 50 faltes de dobles. Penseu que em trucaven tots dos. A nivell teòric no és incorrecte xiular 50 faltes de dobles en un partit, si hi són s’han de xiular, però tenim àrbitres que viuen al seu món i que “es carreguen dos sets” com si res, sense entendre la norma ni l’esperit. Tots dos equips protestaven per què no havien pogut jugar.

Alguns àrbitres també tenen coneixements de la tècnica per què són entrenadors, i/o jugadors, cosa que jo aplaudeixo. Això els permet conèixer millor el joc, les reaccions dels participants, etc… i és positiu, molt. Però això no es pot traduir en un criteri de dobles diferent als dels altres companys. No pot ser que segons si l’àrbitre és més o menys coneixedor de la tècnica castigui amb més exigència els tocs dels participants. L’únic criteri correcte és veure el doble toc i per veure que una persona toca la pilota dues vegades no ha de recórrer als teus coneixements tècnics, ha d’utilitzar simplement els ulls.

Els jugadors/es fan més faltes quan menys nivell tenen, però les fan pel simple fet de ser pitjors jugadors/es, no perquè sigui correcte exigir-los més. El nivell d’exigència ha d’anar cap a baix i no cap amunt: Quan més baixa sigui la categoria, l’adaptació de l’àrbitre a aquesta no pot ser exigint més, ha de ser exigint menys, per què aquesta adaptació permetrà que hi hagi joc  que és en definitiva el que és pretén.

Compte que el que llegeixi aquestes línies no s’emporti una mala impressió: Jo no estic dient que no es xiulin dobles ni que valgui tot, estic explicant quin ha de ser el criteri i la conseqüència de l’aplicació del criteri és la eliminació de faltes que no és veuen, no l’ eliminació absoluta de la falta.

Una guia per entendre quines son les faltes que s’han de xiular està relacionada amb la uniformitat durant tot el partit, m’explico. El criteri s’ha de mantenir durant tot el partit, i en tot moment, ha de ser clar i els participants l’han de comprendre. No és correcte canviar de parer segons el moment del partit, ens trobem àrbitres “valents” al començament dels sets que no mantenen el nivell quan arriben els moments “calents”. Una falta visible, és a dir, clara, és aquella que no ofereix dubte ni en el 7-3 ni en el 24-24.

Respecte al toc no només hi són els dobles, també podem parlar de la retenció. I en aquest aspecte hi ha una diferència molt gran, si bé el primer perjudicat en un toc no perfecte de dits és el propi equip, el primer beneficiat d’una retenció és l’equip que la fa, i es beneficia principalment per què li dóna un control sobre la pilota que li aporta avantatge per preparar el seu atac i que és il·legal.

El criteri de la retenció és el mateix que per als dobles: S’han de xiular les faltes que es veuen, però s’ha de tenir una atenció superior per evitar el benefici d’un col·locador que reté. I això és més difícil. En molts partits he vist una exigència alta que castiga als col·locadors que tenen un toc més reactiu amb dobles, i en canvi manca d’atenció amb els col·locadors que retenen simplement per què la pilota surt molt neta.

Sí, és més difícil xiular la retenció pel darrer aspecte comentat. S’ha d’estar atent. La clau per evitar les retencions és el temps que la pilota roman a les mans: Si aquest temps és excessiu o si és necessari parar la pilota per controlar-la i després col·locar-la, (és a dir, es produeixen dues accions: parar la pilota momentàniament i després col·locar-la), aquest toc ha de ser castigat.

 Aquest article expressa el meu punt de vista, aquell que trasllado a tots els cursos, i no ho faig per què em vingui de caprici, sinó que ho faig per què reglamentàriament és el que se’ns demana i és la tendència de joc, l’eslògan de la FIVB és : Keep the ball flying

Finalment us deixo diferents premisses que els àrbitres seguim per l’aplicació de la norma:

1-No deixar-se portar pel gir de la pilota

2-No valorar la posició prèvia ni posterior al contacte amb la pilota, només fixar-se en la finestra que inclogui les mans que contacten amb la pilota i valorar-ho

3-No és xiula d’oïda, ni pel soroll del toc ni per la protesta dels jugadors/entrenadors

4-Només es xiulen les faltes clares, aquelles que són visibles

5-En cas de dubte no xiulis la falta, més val no xiular una falta que s’ha comès que xiular una falta que no ha existit

6-No confondre el deixar jugar amb no xiular cap falta. És incorrecte que valgui tot, no és el missatge adequat ni el que es vol donar des de la CTARJ

En definitiva i com a idea final, el missatge que hem d’enviar al respecte al toc de dits és:

No val tot però deixem jugar

Joaquim Ventura – Tècnic CTARJ Federació Catalana de Voleibol